Haureu vist, benvolgut lector, que d’un temps ençà, cada cop més, apareixen ratllats amb esprai pel damunt, els rètols que acostuma a haver-hi a l’entrada de molts pobles d’arreu de Catalunya, que anuncien que entrem en un municipi per la independència.
Naturalment, els brètols que protagonitzen aquestes accions aconsegueixen únicament embrutar i esborrar el text parcialment, però no pas esborrar el missatge, que tothom pot llegir igualment o, si més no, sobreentendre. Però, sobretot, no aconsegueixen neutralitzar les causes profundes per les quals l’Ajuntament va instal·lar aquell rètol.
I les causes no són altres que la voluntat popular. El consistori que decideix clavar un missatge d’aquestes característiques a l’entrada del seu terme, ho fa perquè ha resultat escollit democràticament a través d’unes eleccions i com a conseqüència lògica del programa electoral sota el qual es va presentar.
Les persones que intenten esborrar aquests rètols demostren tenir un nul respecte per la voluntat popular i, per tant, per la democràcia. A banda, naturalment, d’una flagrant falta de civisme que els permet anar embrutant mobiliari urbà sense cap mena d’escrúpol i sense el més mínim respecte per l’acció dels legítims representants de la voluntat popular.
Les anomenades “pintades”, recurs tan de moda durant l’època de la transició i també durant la dictadura, tot i que en aquest cas, no tan freqüents per les represàlies a què s’exposaven els autors, són una modalitat de protesta pròpia de societats que viuen sota un règim d’opressió que no tolera la llibertat d’expressió. Però a Catalunya, avui, tothom pot expressar les seves opinions, siguin les que siguin; ep..., mentre no ofenguin la monarquia espanyola! Recórrer, doncs, a aquesta modalitat de protesta és covard, incívic i poc democràtic. I diria, fins i tot, que és un acte de violència equiparable al de cremar un contenidor o trencar el vidre d’un aparador al carrer amb un mocador que et tapa la cara. Embrutar el mobiliari urbà aprofitant-se de l’anonimat que proporciona la soledat de l’indret, potser la nocturnitat i, fins i tot, l’escassa contundència amb què l’autoritat actua contra aquestes accions diu molt de la naturalesa moral d’aquests individus, que normalment es poden comptar amb els dits d’una mà i que actuen de manera aïllada sense representar ningú.
Perquè si representen algú, caldria que aquest “algú” es manifestés i sortís a reivindicar l’acció. Naturalment, no ho fa ningú perquè ningú està disposat a assumir l’acció d’uns brètols ni un acte d’aquestes característiques. Avui, sortosament, la nostra societat disposa de canals més que suficients per a expressar les legítimes opinions de tothom, que perden legitimitat quan s’emparen en aquests actes covards i incívics. No cal embrutar pobles i ciutats amb esprai.
L’anomenada “pintada” només es justifica en societats que no disposen de canals d’expressió que vehiculin lliurement totes les opinions dels ciutadans per oposades que siguin. Utilitzar aquest recurs a Catalunya és incívic, antidemocràtic, violent i covard. I diu molt de la moralitat dels qui, sense cap escrúpol i emparats en l’anonimat, es dediquen a fer malbé els rètols que hem pagat tots els ciutadans amb els nostres impostos, tant si ens agraden com si no. Qui és ningú per a impedir l’expressió democràtica de qualsevol voluntat, oimés si aquesta voluntat és la majoritària expressada democràticament a les urnes en un determinat municipi? Però què s’han cregut...?
