ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Que no tenim por...?

Aquest article va ser publicat al diari 'El 9 Nou' el dia 25 d'agost de 2017

Després de les barbaritats perpetrades a la Rambla de Barcelona i a Cambrils per un grupet de fanàtics, ens cal fer una anàlisi realista de la situació. Agraeixo a les nostres autoritats els seus missatges de fermesa i solidaritat i també els oferiments de suport dels altres països i d’entitats diverses, que han reaccionat correctament i de manera immediata com correspon a l’ocasió. I trobo adequat també que, com a societat civil, ens hàgim dotat de lemes que ens aglutinen i ens fan forts, alhora que suposen un imprescindible suport psicològic col·lectiu.

Moltes són les expressions que ens hem sentit dir. Que Catalunya seguirà el seu camí per molt que ens ho vulguin impedir, que els terroristes no guanyaran i, sobretot el “No tinc por”, que ens proporciona la fermesa que necessita una societat que ha estat injustament agredida i que, a partir d’ara, queda permanentment amenaçada.

Com a reacció immediata, em sembla molt oportuna. I em sembla admirable també la solidaritat demostrada per la societat en els moments immediatament posteriors a l’atemptat: taxistes fent carreres gratuïtament, moltíssimes persones donant sang, les botigues pròximes acollint afectats, veïns oferint menjar, els serveis sanitaris funcionant a la perfecció, els Mossos d’Esquadra en el seu paper just fins al punt de ser aplaudits espontàniament per la multitud... En definitiva, un espectacle del qual sentir-nos orgullosos, dins la desgràcia.

Ara bé, un cop entomada la bufetada, ens cal matisar les proclames i els lemes èpics, asserenar-nos i analitzar les coses amb l’objectivitat necessària per tal de sortir al pas a la situació de la manera més eficaç i no cometre errors que puguem haver de lamentar. I la primera cosa que hem de reconèixer és sí que tenim por. De fet, el lema “No tinc por” no vol dir “no tinc por”, sinó “estic disposat a superar-la per poder continuar fent la meva vida”, que em sembla més assenyat i realista. Com no hem de tenir por d’unes persones que no temen la mort sinó que, al contrari, desitgen morir matant-nos? Naturalment que tenim por! Un meu fill ha de transitar sovint per la zona de l’atemptat i cada dia del món patiré per ell i pel perill que correm tots plegats. Però ell no deixarà de passar-hi. I farà ben fet.

Però la por no és dolenta. La por, si és serena, és un mecanisme que et permet sortir al pas dels perills. Una altra cosa és el pànic. Això sí que és perillós perquè t’impedeix reflexionar. Però la por és necessària. Els excessivament valents solen sucumbir. Per tant, hem de ser conscients que ens assetja un perill real, un perill davant del qual ens hem de protegir. I espero, de les nostres autoritats, que sàpiguen estar, també en això, a l’alçada, i prendre les oportunes mesures preventives per tal que una cosa com la que va passar el dia 17 no pugui tornar a passar fàcilment.

De la mateixa manera, si no permetem que la por esdevingui pànic, podrem ser mesurats a l’hora d’analitzar els fets. Hem de ser conscients que els qui ens han atacat no són tan sols musulmans. Són uns fanàtics que entenen que tothom que no pensi exactament com ells ha de morir i que tenen com a objectius finals l’extermini o la conversió dels que ells anomenen infidels. I, a més –és veritat–, són musulmans, sí. Un detall, però, menys important del que sembla. A l’Europa dels anys trenta, n’hi havia uns que, sense ser musulmans, tenien també uns objectius que s’hi assemblaven molt. Recorden?

I aquí sí que hem de ser molt curosos de no generalitzar. L’equació “musulmà igual a gihadista” és molt fàcil de plantejar, però no funciona. Hem d’anar-hi amb molt de compte, no sigui cas que, a base de fer simplificacions tan primàries, encetem una escalada d’hostilitats que es retroalimenti en un cercle viciós que seria molt difícil d’aturar. Cal que se sàpiga que, de les víctimes que ha fet el Daeix al llarg de la seva curta vida, que són moltes, el setanta o el vuitanta per cent són víctimes musulmanes. I la majoria dels musulmans de Catalunya n’estan fins al capdamunt, de l’Estat Islàmic, de la gihad i de les conseqüències negatives que els comporta en forma de rebuig dels seus conciutadans, d’haver de donar explicacions que no els caldria donar i d’haver de disculpar-se constantment pel fet de ser musulmans en un país que es vanta de respectar totes les opcions religioses.

Si no som capaços de destriar el gra de la palla i entrem en una espiral d’odi mutu i cec, llavors és quan ells hauran guanyat. Perquè això és el que volen. Per a justificar el seu odi, necessiten el nostre.