Aquest article va ser publicat a El 9 Nou el25/3/13 He observat en unes quantes escoles, no gaires encara, que s’hi dóna una pràctica creixent amb relació al professor o professora especialista d’anglès que consisteix a simular davant dels nens que aquell o aquella no sap parlar català ni castellà i que tampoc no entén aquestes llengües. És una pràctica que es fa, naturalment, per tal de forçar-los a haver-s’hi de comunicar en anglès i que això redundi en un benefici de l’aprenentatge de l’idioma. No dubto que, estrictament des del punt de vista de l’aprenentatge de la llengua, l’estratègia té avantatges evidents, però, malgrat això, no em sembla una manera de fer gaire recomanable per diverses raons que excedeixen l’àmbit estricte de l’àrea. En primer lloc, ja des del punt de vista ètic, cal tenir en compte que implica mentir als nens; i sóc del parer que als nens no se’ls ha de mentir mai. O gairebé mai. Perquè, malgrat la seva curta edat, tenen capacitat per a adonar-se de les coses. I una de les situacions més pernicioses en què es pot trobar un mestre de canalla és que l’enxampin en una mentida. En primer lloc, per l’exemple nefast que dóna, però també —i no és menys important— perquè la seva credibilitat i, doncs, la seva autoritat moral pot veure’s greument compromesa. Òbviament, aquesta és, a parer meu, una raó de pes, però n’hi ha d’altres també, igualment importants, per les quals m’inclino a rebutjar aquesta pràctica. La primera és l’extraordinari encotillament que representa per al o la docent quant a la seva capacitat de comunicació amb els seus alumnes. Què farà un d’aquests alumnes, per exemple, si es troba malament a la classe d’anglès i no es creu capaç d’expressar-ho en aquesta llengua? Hi haurà nens que s’espavilaran, però potser hi haurà qui decidirà esperar-se fins al canvi de classe perquè així podrà explicar el que li passa al professor següent en català o en castellà, amb la corresponent incomoditat per a la criatura, i qui sap si alguna conseqüència més greu per a la seva salut? I quan es produeixi un conflicte entre dos nens al pati o en algun altre àmbit i l’especialista d’anglès hagi d’anar a resoldre’l? Com podrà imposar pau si no disposa de l’agilitat comunicativa suficient? I si ha de renyar un alumne i li ha de fer entendre per què ha actuat malament? Com s’ho farà? Perquè —no ens enganyem— el que és capaç d’entendre en anglès un alumne de primària de nivell mitjà, per regla general, no passa d’unes quantes frases tòpiques. No diguem ja un alumne poc avançat o un nen del cicle inicial...! No hi ha dubte, doncs, que la comunicació entre alumne i docent queda fortament limitada perquè es fa feixuga i, en ocasions, impossible. I això, en un tipus de relació en què és tan important l’empatia, no es pot obviar. A més, aquest o aquesta docent, naturalment, queda inhabilitat per a ocupar una tutoria o per a impartir qualsevol altra àrea a la mateixa escola. D’altra banda, en l’àmbit personal, l’estat de vetlla constant que ha de mantenir aquest professor o professora per a no ser enxampat comunicant-se en una altra llengua amb els seus companys a la sala de professors, als passadissos, al pati, en una festa, a la sala d’actes, en una excursió, etc., a parer meu, ha de ser simplement insuportable, no tan sols per la tensió que representa, sinó també perquè, en presència de nens, no es podrà comunicar amb naturalitat amb els seus col·legues. I no diguem ja si aquests col·legues no en saben un borrall, d’anglès, situació més freqüent que no fora desitjable a la nostra societat, lamentablement, fins i tot, en persones d’un alt nivell cultural. Per un altre cantó, a més, quin missatge transmet una professora que no sap parlar la llengua vehicular de l’escola, quan una de les funcions que té la institució és precisament l’extensió del coneixement i de l’ús de la llengua pròpia del país? Ja s’han aturat a pensar, els responsables de les escoles que fan fer aquest paperot als seus especialistes d’anglès, que un nen que no tingui el català com a primera llengua pot trobar una arbitrarietat que l’obliguin o l’hagin obligat a aprendre català, quan creu que una de les seves professores ni parla ni entén català i castellà i això obliga, fins i tot, els altres professors a adreçar-se-li en anglès? En fi, em sembla que, en aquest tema, com en tants d’altres, algunes escoles han volgut ser més papistes que el Papa i que les coses no són tan senzilles. Potser valdria més que, si tant important es veu que l’especialista es comuniqui sempre en anglès amb els seus alumnes, així quedés establert i que el professor o la professora de l’àrea fos inflexible en aquest punt en les interaccions en què la comunicació no fos el principal objectiu. Però d’això a col·locar una barrera que li impedeixi atendre els seus alumnes en qualsevol situació quan aquests li parlen en la llengua del país, que —encara avui— és la vehicular de l’ensenyament, hi va un bon tros.
4 min
