ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Pisa 2009: res de nou

La paraula Pisa s’associa normalment a una torre que amenaça ruïna però que no acaba mai de caure del tot. I, en matèria educativa, també podem fer-ne algun paral·lelisme. Efectivament, de nou, un informe Pisa (Programme for International Student Assessment), aquest centrat en la comprensió lectora, torna a sacsejar les consciències del món educatiu català. En aquest cas, amb aparença positiva, ja que l’ensulsiada de l’informe de 2006 s’ha pogut eixugar, fins al punt que els registres d’aquest darrer informe, que correspon a 2009 superen els obtinguts qualsevol dels anteriors i, naturalment, ja hi ha hagut qui, des de l’agonitzant govern en funcions, ha tret pit i s’ha penjat la medalla corresponent. Res de nou: ni el penjament de medalla, lògicament, ni els resultats de l’informe, com tractaré d’explicar.

De la mateixa manera que amb l’informe de 2006, que situava Catalunya en una ignominiosa mediocritat, no n’hi havia per posar-se les mans al cap perquè no descobria res que no sabéssim ja els qui seguim de prop el món de l’educació, amb aquest d’ara tampoc no n’hi ha per a fer bots d’alegria, simplement perquè el nostre país continua instal·lat en una ignominiosa mediocritat, tot i que una mica més amunt. Per tant, novament, res de nou.

Res de nou, sobretot perquè l’evolució dels resultats obtinguts a Catalunya en comprensió lectora al llarg dels quatre informes elaborats fins ara no marquen cap tendència ni a l’alça ni a la baixa. L’any 2000 (puntuació: 494) van ser mediocres, el 2003 (puntuació: 483) van baixar encara més, el 2006 (puntuació 477) van tornar a baixar i el 2009 (puntuació: 498) han pujat i —això, sí— són els millors de tots quatre, malgrat i que només per quatre punts respecte del 2000. Som on érem. I és que es tracta, simplement, d’un continu baixar i pujar uns quants graons, sempre dins d’una mateixa franja que voreja per sota o per damunt la mitjana dels països de l’OCDE, una zona, a parer meu, que no fa gens per a un país que volem abocat a l’excel·lència.

D’altra banda, tot i el merescut prestigi que tenen aquests informes, crec que, en el nostre cas, ateses les característiques dels resultats obtinguts, cal relativitzar-ne la importància. Hem de pensar que es tracta de dades extretes de mostres representatives com en el cas d’una enquesta. Per tant, la fiabilitat d’aquests informes recolza, sobretot, en un marge d’error acceptable. I quan les fluctuacions, com ara les de Catalunya, són relativament petites i, a més, no marquen tendència en un únic sentit, sinó que es mouen aleatòriament oscil·lant moderadament d’un cantó a l’altre hem de pensar que ni els avenços ni els retrocessos deuen ser gaire significatius.

Diferent fóra si els mateixos resultats s’haguessin donat en un altre ordre. Per exemple, l’any 2000, 477; el 2003, 483; el 2006, 494 i el 2009, 498. Feu-vos-en una gràfica amb l’evolució real i una altra amb aquesta de fictícia que m’he inventat manipulant la vertadera i digueu-me quina de totes dues fa més patxoca... O bé, si la puntuació obtinguda s’acostés a les xifres de Xangai (556), Corea del Sud (539) o Finlàndia (536). Això sí que seria un salt important. No. Els resultats obtinguts per Catalunya s’han de saber, s’han de tenir en compte i s’han de sospesar i analitzar, però globalment, al llarg dels anys. No pas, enduts per l’eufòria d’un resultat aïllat, a parer meu enganyós, igual com ho fou, en aquell cas a la baixa, el de 2006.

Hi ha, però dues dades que crec que sí que hem de tenir en compte perquè es repeteixen en tots els informes emesos fins ara. La primera és que Catalunya sempre queda per damunt de la mitjana espanyola i la segona és que la nostra puntuació es troba sempre dins una mateixa franja (477-498), que s’aproxima a la mitjana de l’OCDE. D’aquestes dues dades es poden inferir sengles conclusions. De la primera, deduïm que el fet que el català sigui llengua vehicular de l’ensenyament no interfereix negativament en els resultats i, de la segona, que Catalunya té un nivell semblant al de la mitjana de la OCDE. Per tant, d’una banda, no ens deixem engavanyar amb el discurs de sempre sobre els suposats drets conculcats dels castellanoparlants i del seu suposat tracte discriminatori a les escoles perquè, tal com es pot deduir de l’informe, el català suma; i els nens d’aquest país obtenen sistemàticament uns resultats semblants o superiors als de la resta de l’estat. Per tant, la llengua vehicular no és un entrebanc. Per un altre cantó, ja tenim arguments per a plantejar-nos si el nivell d'educació que ens revela el Pisa, informe rere informe, ens és suficient o si volem anar una mica més enllà. Perquè, si és així, ja podem anar fent un pensament seriós amb el nostre sistema educatiu actual. I no parlo només de la llei d’educació, sinó d’un canvi d’abast més ampli i, sobretot, no pas sobtat com ens tenen acostumats les autoritats educatives, sinó planificat, elaborat amb temps i introduint-hi les modificacions de manera gradual i mesurada, dotant-les amb les inversions necessàries i formant prèviament el personal que les haurà de fer efectives d’una manera eficaç i calculada. I si ens calendeu o quinze anys perquè surti bé, doncs què hi farem...? El que calgui. Millor això que no pas les batzegades i els moviments pendulars dels darrers canvis, que no han aportat més que confusió i malestar. Però, és clar, els responsables polítics necessiten que els bon resultats dels canvis que fan es recullin sempre dins de la mateixa legislatura... Deu ser per això que sempre anem amb presses...

Finlàndia i determinats estats asiàtics (sobretot, Corea del Sud, Hong Kong-Xina i Singapur) ens ofereixen els millors resultats. I això ens pot fer caure en una temptació força perniciosa, que és intentar imitar-los, com ja ha volgut fer algú en més d’una ocasió, sobretot, en el cas de Finlàndia. I és que no podem pretendre reproduir aquí el que fan al país bàltic del nord perquè, entre els catalans, no es donen les condicions d’esperit de treball, rigor, possibilitats econòmiques i climatologia que tenen els finesos; i tampoc no podem pretendre imitar els països asiàtics, amb una cultura absolutament distant de la nostra i amb una rigidesa i un culte a la disciplina i a la jerarquia que, des de dins, no qüestiona ningú i que les persones aprenen i assumeixen des del mateix moment d’arribar al món.

Nosaltres som un país mediterrani i per a sortir de la nostra situació de mediocritat educativa, ens cal saber qui som i quins són els nostres vicis i quines, les nostres virtuts. Ens cal, per exemple, tenir uns polítics que no ens canviïn les lleis cada cop que els passa pel barret, ens cal molta menys ingenuïtat en el tracte amb els nens, ens cal invertir mesuradament, però amb criteris d’eficiència, ens cal més esperit del treball i de sacrifici, ens cal més qualitat en les formacions inicial i permanent del professorat i ens calen tantes altres coses...! Hi ha mancancestan específicament catalanes que no puc per més que fer una rialla per sota del nas quan algú proposa que, a casa nostra, hauríem d’implantar un sistema educatiu similar al de Finlàndia i així rutllarien millor les coses. Potser si repobléssim Catalunya amb finlandesos, sí, però altrament...

En síntesi, val més haver obtingut aquest resultat tendent a l’esperança que no pas el que vam obtenir el 2006, naturalment, però procurem no llançar coets encara perquè la realitat és tossuda i la veritat és que el nostre sistema educatiu grinyola per molts llocs; i si volem poder equiparar-nos algun dia als països que excel·leixen en matèria d’educació, la primera cosa que hem de fer és saber on som perquè si no, se’ns farà impossible enfilar el camí correcte.