ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

No diré ni un sol 'però'

Aquest article va sortir publicat al diari 'El 9 Nou' el dia 31 de març de 2017.

Divendres passat, en aquest mateix diari, publicava un article en què em queixava de l’actitud incívica que és embrutar els rètols amb què alguns ajuntaments anuncien que el seu és un municipi per la independència.

No han passat ni tres dies quan s’ha produït un acte similar tan reprovable com aquell a què em referia en el meu article anterior: el col·lectiu Arran, d’orientació esquerrana i independentista, dilluns, assaltava literalment, a Barcelona, la seu d’un partit, el PP, que si hi ha cap lector que segueixi els meus articles, sabrà que manté uns postulats diametralment oposats als meus plantejaments polítics i socials. Hi van fer alguna pintada, van traspassar les portes del local, van enganxar-hi adhesius i van dipositar urnes de cartró al davant, alhora que uns quants manifestants cridaven les seves consignes.

I avui, igual que en el meu anterior article, no puc per més que reprovar una acció, que és tan incívica com aquella, tan mancada de sensibilitat ciutadana i, sobretot, absolutament contraproduent per als interessos del procés que ha d’emmenar aquest país nostre a la tan cobejada emancipació de l’Estat espanyol. I no hi ha peròs. Una entitat, per molt oposada que sigui als plantejaments ideològics de ningú té tot el dret de ser respectada amb el mateix escrúpol que qualsevol altra.

I no puc estar-me de reprovar també, no pas sense lamentar-me’n profundament, la presència i, per tant, la més que probable connivència amb els fets de dos destacats militants de la CUP, la senyora Anna Gabriel, diputada en exercici i el senyor David Fernández, exdiputat també del Parlament de Catalunya. No oblidem que la CUP, teòricament, dona suport a la coalició governamental que lidera el procés d’alliberament nacional.

Em reca l’ànima d’haver de sortir en defensa del partit agredit perquè els senyors del PP, de gràcia no me’n fan gota. No esperava que ho hagués de fer mai. I, tanmateix, crec que, si vull ser honest, no puc fer altrament. Mantenir silenci en aquestes ocasions és suspecte d’una certa complicitat. I jo no vull que m’hi barregin, amb aquells que són capaços de dur a terme accions com aquesta.

El senyor Albiol, els ha titllat de feixistes. Demostra ben clarament el seu desconeixement del que és un veritable feixista o la seva mala fe a l’hora intentar embolicar la troca fent gala del seu acostumat populisme tronat i vergonyant. Això no és un acte feixista. És una bretolada, és un acte incívic i és un acte de força i, per tant, poc o gens democràtic. El feixisme és una altra cosa. Una cosa que, certament, potser el senyor Albiol ha tingut molt més a la vora que no pas els que van protagonitzar el fets lamentables de dilluns.

Només desitjo que els senyors i senyores d’Arran i, sobretot, els diputats de la CUP, als qual pago el sou amb els meus impostos, s’adonin que aquestes accions ens fan retrocedir. Són un entrebanc per al procés i no condueixen enlloc. Si d’una cosa ens podem vantar els qui desitgem ferventment que aquest país assoleixi la independència és de ser protagonistes d’un esdeveniment polític que sorgeix de la ciutadania i que, fins avui, s’havia dut a terme sense haver trencat ni un sol plat, amb uns valors de transversalitat envejables i amb un civisme a prova de tot. Això, dilluns es va esberlar una mica.

No sé si aquest país se’n sortirà o no. No sé si els favorables a la independència assolirem el nostre objectiu. El que sí que sé és que accions com aquesta entelen llastimosament un procés que, fins dilluns havia estat net i ens permetia anar amb la cara ben alta. Dilluns al vespre, a 8TV, el senyor Albiol va tenir ocasió de victimitzar la seva opció política. Mirem de no fer màrtirs, si us plau. Mirem de no donar munició a l’enemic. Quan sentia les seves declaracions al programa de Josep Cuní, no vaig poder per més que mossegar-me els llavis i donar-li la raó. Sort que encara va tenir la decència de reconèixer que el nivell de convivència que hi ha a Catalunya és òptim. Valdria la pena que n’informés els seus correligionaris de les espanyes, que van dient els disbarats que hem de sentir de tant en tant.

Ho veieu com no he dit ni un sol ‘però’ per excusar l’acció d’Arran? No el mereixen.