Tothom està més o menys al corrent de la decisió que van prendre després de l’estiu molts claustres de professors de les nostres escoles en el sentit de restringir al màxim o del tot les sortides amb alumnes durant aquest curs.
No hi ha cap mena de dubte que la decisió és dura i que, a més, afecta no tan sols els nens, sinó també —i de manera notable— tota una sèrie de sectors que veuran minvats els ingressos a causa del que vol ser una mesura de pressió contra determinades decisions del Departament d’Educació. Parlo de les empreses d’autocars, de les cases de colònies i d’entitats de tot tipus que viuen precisament d’organitzar activitats per a escolars en horari lectiu comptant amb la tradició força estesa entre els mestres de Catalunya de fer almenys una sortida per trimestre.
Allò que va impel·lir aquests docents a adoptar una mesura tan dràstica va ser la decisió unilateral d’Educació de suprimir l’horari de jornada intensiva a les escoles, que fins ara es venia fent durant les setmanes de més calor des de ja fa uns quants anys, argument, a parer meu, massa feble per a justificar l’acció d’aquests mestres. Val a dir, però, que malgrat el meu comentari crític cap al sector, tampoc no coincideixo gens amb les raons que certes organitzacions de pares i mares d’alumnes han donat per a discrepar-ne.
La mesura adoptada pels professors em va semblar excessiva, en primer lloc, perquè obeïa simplement a un canvi d’horari. I encara, no pas essencial, sinó que afectava només unes quantes setmanes del calendari escolar i, per tant, no semblava que pogués representar un gran trasbals perquè consistia únicament a perllongar el que ja regia al llarg de la major part del curs. No devia implicar, per tant, cap desgavell en l’organització personal dels mestres, o no tant, almenys, com per a prendre una decisió que és important no tant en ella mateixa, sinó més aviat perquè feria un determinat tipus de sensibilitat dels pares i mares; i sempre que es prenen mesures que fereixen sensibilitats s’han de prendre amb la delicadesa pertinent.
D’altra banda, dir que no s’ha consultat els mestres, a parer meu, és un argument poc consistent. I ho és, simplement, perquè no cal consultar-ho tot. Un conseller no pot governar el seu departament si ho ha de sotmetre tot a consulta. És ell qui ha de prendre les decisions i qui —això, sí— ha d’assumir la responsabilitat política dels seus encerts i també dels seus errors. Arreglats estaríem si els consellers haguessin de comptar amb l’aquiescència de l’administrat cada cop que han de prendre una decisió...! I aquesta, com ja he deixat entendre, no em sembla una decisió fonamental. Sí que em sembla desencertada, però, si es manté, tampoc no ha de produir cap daltabaix en el sistema educatiu ni la qualitat de l’ensenyament se’n ressentirà ni molt ni poc. Sí que és veritat que és una barbaritat sotmetre les criatures a la incomoditat de les temperatures que agafen les aules a l’estiu, però no se’ns morirà pas cap nen per això.
La mesura de no fer sortides em sembla injustificada, doncs, perquè no obeeix a raons de prou pes, però és que, des del punt de vista del sector docent, tampoc no crec que pugui aportar-nos gaires beneficis. Fins i tot, en el cas que aquesta reivindicació comportés la marxa enrere que ja ha anunciat de paraula i sense gaire compromís el Departament, crec que la postura de força dels mestres no comportarà un saldo positiu per al sector perquè el solc que ja existeix entre aquest col·lectiu i una part de la societat pot esdevenir encara més profund. La pèrdua progressiva de prestigi que ha anat patint pot arribar a intensificar-se. I això és un perjudici que, a parer meu, no eixuga el pobre benefici d’unes quantes tardes més o menys al cap de l’any.
El sector dels mestres —és cert— hi addueix la seva preocupació pel fet que els nens es vegin obligats a fer classe durant les feixugues tardes de calor. En això, tenen raó. Tota la raó. I, en aquest sentit, ja he dit que tampoc no estic d’acord amb la decisió que ha pres el Departament. La trobo poc encertada i poc reflexionada. Però també és veritat que el que més cou no és això, sinó precisament la retirada d’allò que els mestres teníem assumit com a dret adquirit. I, com a integrant del sector que sóc, em molesta profundament que no es tingui la valentia de dir-ho també.
No em sembla correcte recórrer només als arguments políticament correctes, com ara la calor dels nens i el seu cansament. Són arguments certament reals, però no pas menys reals que l’altra raó que emmascaren, la reivindicació purament laboral d’uns treballadors que ens quedem sense jornada intensiva a canvi de no res, una reivindicació que, en canvi, declarada com a tal, obertament i sense subterfugis, podria esdevenir legítima. A parer meu—ja ho he dit— poc consistent, però legítima.
Aquest costum que es dóna entre els ensenyants de fer reivindicacions laborals enarborant sempre la bandera de la qualitat de l’ensenyament, que ho embolica tot, no em sembla gens edificant ni gens pertinent. I no sembla edificant per raons òbvies, però tampoc no em sembla pertinent perquè quan es fa una reivindicació laboral, si és justa, aquesta és legítima i té sentit per ella mateixa, però deixa de tenir-ne quan es vol embolicar amb paper de cel·lofana. I deixa de tenir-ne perquè si la veritable reivindicació no es declara amb nitidesa i obertament, sembla que s’estigui reclamant una cosa que no pertoqui, una cosa obscura i maliciosa, uns drets il·legítims i, aleshores, els arguments perden força perquè la gent no és tan ingènua.
Des del sector dels pares, s’han esgrimit arguments pretesament dissuasius contra la decisió dels mestres que no em semblen tampoc prou consistents. S’ha dit, per exemple, que els nens no tenen per què pagar-ne les conseqüències i, davant d’això, cal fer dues consideracions. En primer lloc, si la mesura estigués justificada —que, com ja he dit repetidament, per a mi no ho està— les víctimes innocents són sempre un dany col·lateral inevitable. Quan hi ha vaga de transports, d’escombriaires o de controladors aeris, l’èxit es mesura precisament en funció del col·lapse generat i tothom que cregui en el dret de vaga i en la legitimitat de les reivindicacions laborals en abstracte ha d’entendre que qualsevol mesura de força té conseqüències incòmodes per a algú. I, en segon lloc, cal considerar si, efectivament, no anar d’excursió ni de colònies durant un curs és un gran dany per als alumnes. No ho és en absolut per bé que alguns pares semblen pensar que aquestes sortides i les festes com ara la Castanyada, el Carnestoltes o la de final de curs són l’essència de l’escolaritat. I, n’hi ha que estan més pendents d’aquestes activitats que no pas de les notes de matemàtiques o de llengua o de les queixes que poden rebre del comportament del seus fills. Per cert, s’han preocupat aquests pares de comprovar si les colònies i les excursions que ha organitzat la seva escola al llarg dels cursos anteriors obeeixen a uns objectius prèviament dissenyats i correctament integrats dins dels programes i del projecte educatiu o si, al contrari, són simplement bolets que neixen en el buit i com a resultat d’un costum que no ens atrevim a trencar?
No sóc especialment defensor de les colònies. Ja ho veieu. Tampoc no hi estic especialment en contra. I no crec tampoc que les excursions siguin imprescindibles per a dur a terme un ensenyament òptim, tot i que, ben planificades, poden esdevenir un bon complement. De fet, penso que l’escolaritat dels nens se’n ressentirà ben poc o més aviat gens, de tot això. Però el que sí que penso és que les relacions entre pares i mestres; entre equips directius i associacions de pares; entre membres de diferents sectors dels consells escolars; en definitiva, entre mestres i societat, en sortiran deteriorades. I això, cal pensar-s’ho dos cops abans d’assumir-ho alegrement perquè el prestigi social del sector ja està prou malmès com perquè ens puguem permetre aquestes vel·leïtats.
I el nostre prestigi social és essencial no tan sols per poder reivindicar i que se’ns escolti, sinó també per a ser el referent que hem de ser per als nostres alumnes.
Si els mestres, com a col·lectiu, pensem que no és pas la nostra feina treure els nens a passejar, cal que ens ho plantegem seriosament, que prenguem una decisió en el sentit que sigui i que l’expliquem serenament i en el moment adequat. Però ara i així, no puc estar-hi d’acord de cap de les maneres.
Ara, el conseller Maragall ha deixat caure que la decisió, la deixarà en mans dels consells escolars. De fet, ja hi estava abans, també. Com sempre, els assumptes espinosos es deixen als consells escolars perquè allà pares i mestres es donin les bufetades i el Departament pugui sortir-ne indemne. Una pràctica habitual, a la qual ja estem acostumats. A més, el conseller, ho ha fet de manera verbal, un procediment que no el compromet a res: és una simple declaració contra tot un decret. Estratègia electoral? Quan comenci a actuar el govern que surti com a conseqüència del resultat deles eleccions de demà, podrem parlar-ne i veurem on para tot això. En qualsevol cas, em sembla que l’enrenou que s’ha fet per tan poca cosa, ens el podríem haver estalviat si els uns i els altres haguéssim reflexionat abans de fer res i, sobretot,si haguéssim actuat amb una punta més de responsabilitat.
