ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Més sobre els deures

Arran d’alguns dels comentaris que ha suscitat article publicat en aquest bloc el proppassat 16 d’abril, que podeu consultar aquí sota mateix, em veig obligat a escriure novament sobre el tema dels deures perquè entenc que se n’han deduït afirmacions que no tan sols no he fet, sinó que, en algun cas, es troben a les antípodes de les opinions que tinc sobre el particular.

I, per començar, vull recordar que les crítiques més aspres que feia a l’article esmentat anaven adreçades a la iniciativa d’una associació de pares i mares francesa que em continua semblant senzillament demencial: una vaga de deures. És a dir, empènyer els nens a negar-se a fer unes tasques que els han proposat els seus mestres, amb tot el que comporta de desautorització d’aquests professionals. De tots: dels dolents, dels mediocres, dels normalets i dels bons. Tots ells, segons aquesta associació, si posen deures, mereixen que els seus alumnes s’hi rebel·lin. Creieu, de veres, que aquesta és una iniciativa legítima? Com que no en tenim prou d’alumnes rebels que s’enfronten al professorat de manera gratuïta, ara, apa, donem-los més ales encara i servim-los en safata de plata l’oportunitat de dur a terme accions d’indisciplina amb el vistiplau dels pares! De veritat hi pot haver qui pensi que això és assenyat? Sincerament, si és així, m’he de refermar en el contingut del títol del meu primer article: desorientació desbocada. Definitivament, hem perdut el nord. Donem als mestres una responsabilitat i, a l’hora de la veritat, els arrabassem la legitimitat per a dur-la a terme. Fantàstic!

També voldria referir-me a la paraula “ignorància” amb què cloïa l’article que ha suscitat el debat, ja que sembla que ha ferit alguna sensibilitat. Si és així, em disculpo per la meva possible malaptesa a l’hora d’usar el terme, però no pas pel que, en realitat, volia dir en el darrer paràgraf, tot i que, per més que el llegeixo, no sé veure-hi cap més afirmació que la constatació que hi ha persones que, efectivament, són ignorants de les tècniques educatives. A parer meu, això no conté cap connotació pejorativa, si no és que s’hi vol trobar expressament, que també podria ser. Perquè la ignorància a la qual em refereixo no és més que la mateixa ignorància que puc tenir jo mateix, per exemple, en el funcionament del motor del meu cotxe o del mateix cos humà, dels quals, naturalment, en tinc nocions, però em considero absolutament llec en la matèria. I, per això mateix, no m’atreveixo a esmenar la plana de mecànics o metges quan aquests professionals, que se suposa que sí que tenen els coneixements requerits, prenen una decisió o emeten un diagnòstic professional. I, naturalment, no em sentiria insultat si, qüestionant jo les seves decisions professionals, un mecànic o un metge, segons el cas, em tractés d’ignorant en la matèria. Avergonyit, sí, però insultat, no. I si, a més d’emetre algun judici temerari davant l’opinió de professionals, jo volgués dur a terme alguna acció col·lectiva, com ara fer una vaga contra els metges que recepten medicaments contra el colesterol o contra els mecànics que desmunten mig motor només per canviar la junta de la culata, entendria perfectament que em tractessin d’irresponsable, que és el que jo vaig fer en aquell article amb aquells pares francesos i que reitero en el que llegiu ara.

Naturalment, accepto la discrepància dels col·legues i companys de professió i, fins i tot, la dels pares que vulguin argumentar la conveniència o no dels deures d’una manera raonada. No pas amb imposicions integristes com ara aquesta ridícula proposta de vaga, que no ha anat més enllà de l’estirabot. El que no accepto de cap de les maneres és que se m’interpreti i es vulgui anar més enllà del que jo vaig dir en el meu article del mes passat.

Així, en algun dels comentaris, es pot llegir que algú es queixa d’un cas d’un nen de set anys que fa cada dia dues o tres hores de deures. Espero que, del meu article anterior, ningú no hagi pogut deduir que estic a favor d’aquesta monstruositat! De fet, un cop l’he rellegit unes quantes vegades, jo no ho sé veure, però, per si de cas, ho faig constar aquí perquè sembla com si l’amable comunicant que refereix la situació m’ho recriminés a mi, cosa que, pel que he exposat, no té raó de ser.

Com hi ha també qui pressuposa que els deures es posen per sistema i que, després, ni tan sols es corregeixen. Segurament, deu haver-hi algun mestre tant estult com per a tirar-se els pares al damunt d’una manera tan inútil i, a més, fer ell mateix feina debades, perquè hi ha de tot en aquest món, però jo no he sabut trobar ni una sola ratlla del meu article anterior on s’aboni una incoherència tan palmària. Això, m’agradaria que quedés també ben clar.

També hi ha qui diu que els deures es posen a la família i no pas als nens, cosa que no sé ni com he de contestar, simplement, per absurda. Una altra cosa és que hi hagi pares massa protectors que creguin que el nen no pot esforçar-se una mica perquè pot prendre mal i portin la seva ajuda a extrems insostenibles, o pares massa distants que se sentin molestos quan el nen reclama ajut quan en necessita per a resoldre els petits dubtes que va tenint o, naturalment, també, mestres amb desmesura que posin uns deures excessius i/o incoherents. Ara bé, d’això a convidar tot el col·lectiu d’alumnes a negar-se a fer deures, hi ha una distància evident.

I, finalment, hi ha qui posa de manifest que li molesta que li diguin que els pares són idiotes o massa còmodes. Dono tota la raó a aquest comunicant perquè a mi també em molesta: no es poden anar emetent opinions com aquestes de manera gratuïta i a tort i a dret. Ara bé, no crec pas que es refereixi al contingut del meu article perquè no hi trobareu enlloc aquesta afirmació ni res de què pugueu deduir-la. També diu, en canvi, que els deures no serveixen per a assentar (sic) coneixements, cosa que, en aquest cas, sí que li discutiria i li argumentaria llargament. I el mateix comunicant fa, alhora, una afirmació que li agraeixo profundament perquè coincideix plenament amb la meva opinió i rebla el clau del contingut del meu article quan diu que li sembla normal que els que no han trepitjat mai una aula siguin ignorants en la matèria. Aquí, plenament d’acord. Per això, val més que aquests, si ho reconeixen, no es fiquin en llibres de cavalleries.

Doncs, bé, després d’aquest breu pas pel recull d’opinions generades pel meu article, permeteu-me dir que em declaro no tan sols partidari dels deures, sinó que crec que són una molt bona eina per a l’educació i que, naturalment, com en tot, les coses s’han de fer ben fetes i amb criteris assenyats. No es poden posar deures excessius ni per sistema, sinó amb objectius d’eficiència que, en cada cas, poden ser diferents i, naturalment, els deures, cal corregir-los puntualment i atentament perquè una de les coses que fan caure els alumnes en el desinterès és el desinterès del seu mestre. I no hi ha menyspreu més gran per a una criatura que el mestre que li ha proposat una feina que li ha costat fer se n’oblidi o deixi de valorar-la com escau, tant si és positivament com negativa.

Crec que es pot estar a favor o en contra dels deures. De fet, hi ha alguns mestres —no gaires— que hi estan en contra, de la mateixa manera que hi ha famílies —moltes— que també hi estan clarament a favor. El que no es pot fer, a parer meu, és llançar els nens al damunt dels docents amb una mesura irresponsable com aquesta vaga perquè contribueix a desautoritzar els mestres, que en definitiva, són els encarregats de transmetre una part de l’educació que rebran els nens per a esdevenir adults de profit el dia de demà i interessa que els nens hi confiïn perquè aquells puguin exercir de manera eficaç la responsabilitat que se’ls ha confiat.

Em fa l’efecte que només cal llegir amb una mica d’atenció uns quants articles dels que ja he publicat en aquest mateix bloc per a constatar que no em costa gens ser crític amb el sector docent, al qual pertanyo. A vegades, fins i tot, càusticament crític, cosa que m’ha costat, en més d’una ocasió, haver d’argumentar els meus posicionaments més enllà de la simple opinió emesa per tal de matisar-los convenientment, com faig ara, però quan algú llença una idea com la d’emprendre una acció de l’envergadura i les implicacions d’una vaga de nens contra mestres, ha de saber molt bé què fa. De mals mestres, n’hi ha. I n’hi ha de bons. De deures improcedents, se’n posen i se’n posen també de molt pertinents. No vulguem, doncs, matar tot el que és gras. Si hi ha mals mestres, perseguim-los. Si hi ha deures improcedents, qüestionem-los amb arguments. Els que esgrimeixen els comunicants que han fet els comentaris són extraordinàriament vàlids. Ara bé, no són, en absolut, aplicables a tots els deures que es posen. Seria com si volguéssim prohibir els cotxes perquè hi ha accidents. Perseguim els mals conductors, formem-los bé, exigim-los responsabilitat i prudència al volant, però permetem, alhora, que els qui condueixen amb respecte per les normes i amb la dosi necessària de seny ho puguin continuar fent.

No voldria cloure aquest article sense donar les gràcies a tots els comunicants —a tots: als que estan d’acord amb els meus postulats, que també n’hi ha, i als que no— perquè quan el diari Ara em va venir a buscar per proposar-me mantenir aquest bloc obert, la meva decisió d’acceptar l’oferiment va venir del convenciment que cal mantenir viu el debat sobre l’educació perquè aquest sector necessita urgentment nodrir-se de seny i trobar un camí que ja fa anys que, amb més malaptesa que encert, busca infructuosament.