ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

L’hora de la veritat

Aquest article va ser publicat el 9 de març de 2015 a El 9 Nou

Arribats en aquest punt del procés sobiranista, la ciutadania, que fins ara n’ha estat protagonista, ha de cedir part d’aquest protagonisme a la política. Ara, doncs, comença l’hora de la veritat, perquè les divergències i dificultats entre partits favorables a l’exercici del dret a decidir seran el pa de cada dia.

Quan es tractava de donar-nos les mans des de més enllà dels Pirineus fins més enllà de l’Ebre o vestir-nos de groc o de vermell per posar-nos al costat d’algú altre abillat de la mateixa manera, no ens havíem de preguntar si érem de dretes o d’esquerres, si érem o no favorables a les polítiques socials ni tota una pila de coses que ara els polítics sí que s’hauran de plantejar perquè han de construir un Estat i governar-lo. I els caldran unes dosis extraordinàries de tacte, intel·ligència, estratègia, altruisme i honestedat. I, sobretot, de sentit de país. I no sé si els nostres polítics estan dotats de totes aquestes qualitats en les proporcions adequades.

Però l’última paraula la tornarà a tenir el ciutadà, que serà, en darrera instància, qui el 27 de setembre haurà d’escollir una opció sobiranista, federalista o favorable al manteniment de l’statu quo. O abstenir-se. Per això, és molt important que ara, que els polítics han d’agafar el relleu, comencin a explicar, en termes comprensibles quin país pretén fer cadascú ja que s’ha optat per fer llistes separades.

Cada una de les opcions sobiranistes haurà d’explicar, per exemple, per dir només unes quantes coses, com pensa afrontar els difícils reptes que suposarà haver de pagar als funcionaris i pensionistes, com es bastirà la sanitat pública, com s’atacarà el problema de l’atur o la situació en què quedarem a Europa. O un detall molt important: quin tractament pensa donar a les llengües. Perquè és imprescindible que els ciutadans de llengua castellana sàpiguen que ells també hi caben en el projecte sobiranista i que podran sentir-s’hi còmodes. Negligir totes aquestes explicacions és perillosament dissuasiu per a moltes persones. I, finalment, caldrà que aclareixin, però en paraules ben senzilles, per què la seva opció és millor que qualsevol altra. Perquè són els sobiranistes els qui han de convèncer. Perquè és aquesta l’opció que pretén que les coses canviïn. I és fonamental, a més, que ho facin sense desqualificacions a les altres opcions sobiranistes, que sempre és un espectacle que resta. I, tal com estan les coses, no ens podem permetre restar.

Als federalistes, als confederalistes i als partidaris de l’Estat lliure associat, jo els demanaria el full de ruta. Que expliquin com pensen dur a terme la seva opció de la mà d’una Espanya ben reticent davant de qualsevol d’aquestes possibilitats i amb l’horitzó d’un PP que, segons les darreres enquestes del CIS, podria guanyar les pròximes eleccions generals, encara que quedés lluny de la majoria absoluta. Sobretot, amb un PSOE en clar retrocés electoral, que, tot i que s’ha atrevit a formular una més que vaga proposta federalitzant que encara està per concretar, sabem que és un partit irreductiblement unionista, com ho és també l’emergent Podemos.

I als altres, als que volen continuar com fins ara o als que volen encara més Espanya, els demanaria que expliquessin què ofereixen als ciutadans de Catalunya si ens hi quedem. Perquè, pel que sembla, el que pretenen és continuar amb el desequilibri fiscal, retirar-nos tantes competències com puguin, imposar la llengua castellana a la força i a costa de la catalana i fer tot això a base de xarop de bastó. A part, naturalment, de les represàlies que podrien prendre si l’opció sobiranista no sortia majoritària. Només cal veure les tendències lingüístiques que volen implantar a les nostres escoles a través de l’anomenada Llei Wert, o com ha actuat el poder judicial, entre altres, en casos recents, com ara els del jutge Santiago Vidal o la querella contra Artur Mas i alguns consellers.

Per això és tan important que les forces que propugnen la creació d’un nou Estat, sàpiguen explicar clarament què votarem si escollim la seva opció. Perquè cal no oblidar que una part de l’electorat sol tenir un comportament més aviat conservador, quan es tracta de canvis tan importants, per por d’allò que és desconegut. De què es tracta, aleshores? Doncs de posar-ho en negre sobre blanc i d’explicar fil per randa què votarem exactament si votem opcions sobiranistes la pròxima tardor. I cal reconèixer també les dificultats que hi haurà, sense amagar res, precisament per tal de poder explicar també com s’ha previst acarar-les i esvair els dubtes d’aquells que se’n plantegen. I això s’ha de començar a fer ara. No podem esperar fins al setembre. La societat, sobretot els poc convençuts, han de veure molt clara l’opció sobiranista per votar-la i, sobretot, cal que tothom entengui que, si ens quedéssim a Espanya, les represàlies que podríem rebre pel nostre agosarament serien col·lectives i, per tant, les rebríem tots. També els unionistes.

Si no se saben explicar bé totes aquestes coses, hi haurà una part crucial de l’electorat que tendirà a escollir opcions que propugnin el manteniment de l’statu quo o a inhibir-se’n. I mireu: si us veieu temptats d’abstenir-vos, pel setembre, perquè sentiu un justificat rebuig per l’actitud i les intrigues dels polítics, fins i tot, la d’aquells que trobeu més a la vora dels vostres plantejaments, penseu que si no són ells els qui tiren endavant la imprescindible negociació o, si s’hi hagués d’arribar, la DUI, qui ho farà?