ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

L'endemà del dia 27

Aquest article va aparèixer publicat al DiariEl 9 Nouel dia 2/10/15

Després de la incontestable victòria de les forces independentistes en les eleccions de diumenge, no ens queda més que felicitar-nos per uns resultats que podem qualificar d’altament favorables als que desitgem l’emancipació política del nostre país, si més no, d’acord amb l’expectativa que podíem tenir, que tampoc no era gaire més alta. I, naturalment, també, per una participació altíssima, que dóna als comicis una legitimitat del tot indiscutible i per una jornada escrupolosament cívica i impecable.

Malgrat que els resultats en escons donen victòria clara de l’independentisme, és ben cert que el nombre de vots obtingut no arriba a la majoria absoluta i això dóna arguments als unionistes. Arguments que, tot i ser febles, com demostraré més avall, els permetrà anar ficant els dits al que volen presentar com una nafra de l’independentisme, a veure si la poden obrir una mica més fins que sagni.

Si analitzem una mica els resultats, veiem que les forces del sí han obtingut 1.943.287 vots (aproximadament, el 48%), mentre que la resta supera lleugerament aquesta xifra. Ara bé, no és menys cert que el 52% restant no es pot, de cap manera, atribuir completament al no, ja que, de les dues forces que s’hi comptabilitzen, una (Catalunya sí que es Pot) no s’ha pronunciat mai a favor del no i l’altra (Unió Democràtica de Catalunya) és favorable al dret d’autodeterminació i, per tant, s’entén que, en els seus plantejaments, hi cap la hipòtesi de la independència en el cas d’un referèndum celebrat de la manera que postulen.

La correcta interpretació de les xifres, doncs, seria pròxima a la següent: sí: 48; no: 39%, ni sí ni no: 13%. Victòria del sí, doncs. Per majoria simple, però victòria clara i incontestable.

Heus aquí, doncs, la responsabilitat històrica d’aquestes formacions, que han optat per presentar-se a aquestes crucials eleccions permetent que la seva indefinició sigui fàcilment interpretable en favor dels interessos unionistes. Heus aquí la responsabilitat històrica d’aquestes formacions, que amb la seva actitud, dificulten de manera greu l’emancipació de Catalunya d’un Estat, l’espanyol, que ens encotilla dins els seus estrets esquemes castellanitzants i ens impedeix desenvolupar-nos com a país amb personalitat pròpia.

Hem de reconèixer que, per a moltes persones, haver hagut de votar independència a través d’optar per una candidatura amb una càrrega ideològica que potser no els acabava de convèncer pot haver estat un condicionant tan fort que, en el darrer moment s’hi hagin fet enrere.

Les forces estatals majoritàries (PP i PSOE), doncs, poden vantar-se d’haver interferit clarament en els resultats amb el seu obstruccionisme. En primer lloc, impedint la celebració d’un referèndum; en segon lloc, intentant enverinar l’opinió pública amb el discurs de la por i, en tercer lloc, havent aconseguit capitalitzar per al no la indefinició d’aquestes forces polítiques catalanes. Ara, les imprevisibles conseqüències d’aquesta responsabilitat recauen netament damunt d’aquestes formacions que no s’han definit i, naturalment, sobre el PSC, que reconeixent-se catalanista, s’ha definit negativament. Que la història els ho retregui sempre.

A més, hi ha l’escàndol dels vots dels residents a l’estranger que no s’han pogut comptabilitzar i que, amb uns resultats tan justos, podrien haver decantat la balança cap a la majoria absoluta del sí en quantitat de vots. No justificaria, això sol, que s’obrís un nou període per tal que aquests votants defraudats poguessin emetre el seu vot? Qui respondrà d’aquest cop frontal a la democràcia?

A la vista de tot això, doncs. em permeto formular com a hipòtesi, a parer meu, molt probable que si demà mateix poguéssim fer un referèndum com cal, amb tots els ets i uts i sense haver de vèncer la interferència que, per a molts, ha representat la càrrega ideològica de les candidatures i comptant amb els residents a l’estranger, el guanyaríem no tan sols per majoria simple, sinó per majoria absoluta. Potser ajustada, però majoria absoluta. En vots, naturalment.

I ara, a més, tenim obert el problema de la investidura. És desitjable que Junts pel sí i la CUP arribin a una entesa que permeti fer President Artur Mas perquè, per bé que no ha figurat mai en les meves prioritats electorals, he de reconèixer que el motor del procés ha estat ell i que la seva capacitat de lideratge difícilment podrà ser substituïda per la de ningú altre.

I una darrera cosa: seria desitjable que l’avui President en funcions fos investit el més aviat possible perquè si la imputació acabés amb una pena d’inhabilitació o d’alguna cosa pitjor, seria millor que quan es perpetrés aquesta monstruositat, s’hagués de fer damunt de tot un President de la Generalitat. La CUP, per tant, té una immensa responsabilitat en tot aquest afer. Val més que s’hi repensin i hi trobin una via airosa, perquè si haguéssim d’anar a noves eleccions, el seu mateix electorat els ho podria fer pagar car.