L'assignatura pendent de la immersió
Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 20/05/16. No fa gaires dies, al parc que hi ha no gaire lluny de casa, sentia com parlaven uns nens que devien tenir vuit o nou anys. Volien jugar a atrapar-se. “A pilla-pilla”, en deien ells. Van decidir que el lloc segur, allò que anomenen “casa” seria un dels bancs que hi havia. Un dels marrecs tractava d’establir les regles del joc i va deixar anar la frase següent: “Tens que pillar-li abans que es senti”. Es tractava d’un nen que conec i que parla normalment català a casa seva tant amb el pare com amb la mare, però, tanmateix, va formular una frase de la qual només és admissible la locució ‘abans que’, que podria ser, fins i tot, que ell escrigués amb ve baixa i/o amb hac. No és que jo pretengui que un nen d’aquesta edat faci una reflexió tan profunda sobre el llenguatge que arribi a dir “Has d’atrapar-lo abans no s’assegui”, però voleu dir que, entre una cosa i l’altra, no hi deu haver un terme mitjà, una manera d’expressar-se en català que sigui, alhora col·loquial i desenfadada, però que no resulti tan servil amb la llengua del costat? No sé... Una cosa com ara: “Has d’atrapar-lo abans que s’assenti”, on l’ús del verb ‘assentar-se’ és incorrecte, però ho és en una frase que, com a mínim, està formulada en un català que no fa tant de mal a les orelles perquè, de fet és una paraula catalana, encara que no tingui ben bé el mateix sentit que ‘seure’. I això em va fer reflexionar sobre el paper de l’escola i sobre la qualitat de la immersió que s’hi practica, fins que, si no anem amb compte, per obra i gràcia dels successius governs espanyols, si no hi posem remei, deixi de practicar-s’hi. Perquè sovint, quan rebutgem la inacceptable reforma que va perpetrar el senyor Wert, ens conformem a demanar que la llengua catalana tingui, a l’escola, un paper purament nominal, sense entrar ni poc ni massa en el fet cert que, en molts centres, la que vehicula els coneixements és una llengua que, de catalana, en té gairebé només l’aparença. No és tan sols que hàgim d’exigir que tots els docents que exerceixen a Catalunya posseeixin un nivell que els permeti transmetre un model de llengua correcte, que també començaria a ser-ne hora, sinó que, a més, cal que els currículums i les programacions dels professors incloguin de manera explícita —i no pas únicament des de la classe de llengua catalana— la introducció de mesures encaminades a avisar els nostres petits i joves aprenents que hi ha certes expressions que no són admissibles i que, tanmateix, n’hi ha d’equivalents que són més genuïnes i es troben disponibles i ben vives en el nostre corpus lingüístic i en el model de llengua que fa servir de manera natural una part important de la població. Més que res, perquè si no ho fem, se’ns rovellaran i un dia se’ns moriran; i aleshores no tindrem més remei que dir-les en castellà o en una mena d’aiguabarreig despersonalitzat i gens unitari, que és per on comencen les llengües en situació de contacte a esdevenir dialectes de la dominant. Reflexionem, doncs, els docents, sobre la nostra manera d’actuar a les aules davant d’expressions que són freqüentíssimes entre el més joves, com ara pillar, tenir que, ficar (on hi escau posar), anar-se, treure (on hi escau prendre), pel terra, caure’s, callar-se, lis, etc. Reflexionem sobre si no comença a ser peremptori incidir en aquestes expressions de manera seriosa i eficaç. Cal actuar amb insistència, com un corcó, irrenunciablement, per tal de fer conscients els nens que són inadmissibles. Probablement, això no evitarà l’emissió de frases com la que m’ha servit de pretext per a escriure aquest article, però si l’acció fos institucionalitzada i d’ampli abast des del sector docent, sens dubte, tindria un impacte real a curt o a mitjà termini, ja que, si més no, conscienciaríem els nostres homes i dones del futur que hi ha una sèrie d’expressions que cal evitar. I estic segur que això es traduiria en una notable millora del model de llengua, almenys en registres més formals, i que, a més, amb tota probabilitat, faria variar aquesta actitud de deixadesa que avui caracteritza els parlants de la nostra llengua. L’escola ha fet una tasca extraordinària quant a la recuperació de l’ús i l’extensió de la llengua catalana d’ençà dels anys vuitanta, però, a canvi, s’ha vist obligada a ser poc exigent en la qualitat del model que ha transmès. No deu ser ja l’hora d’esmenar-ho? El Departament d’Ensenyament, doncs, hauria de vetllar per aquest aspecte oblidat de la llengua i, de la mateixa manera que, periòdicament, inverteix temps i recursos proposant als centres diferents plans d’actuació, com ara el recentment iniciat Pla Nacional de Lectura, no seria pas sobrer que engegués immediatament alguna mena de Pla de Recuperació de la Qualitat de la Llengua Catalana o una cosa semblant a les nostres escoles i instituts. Paga la pena de prendre-ho seriosament perquè ens hi juguem molt.
