ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Inglis pitinglis?

El proppassat 13 d’octubre Kaushik Basu, l’economista en cap del govern de l’Índia, va impartir la lliçó inaugural de la Barcelona Graduate School of Economics, i com que el públic era majoritàriament estranger, va parlar tota l’estona en anglès. Fins aquí, res de sorprenent.

En acabat, però, va cloure l’acte Artur Mas. I quina creieu que és la notícia que el diari Ara va haver de destacar en la seva edició en paper de l’endemà? Doncs que el president català també va parlar íntegrament en anglès i que, per tant, no va donar la nota com acostumen a fer els nostres governants quan van a l’estranger o es veuen obligats a comunicar-se amb algú que no parla ni català ni castellà.

Efectivament, la notícia va ser motivada per un fet que seria d’allò més normal a qualsevol país civilitzat del món, i m’atreviria a dir que també a la majoria dels incivilitzats: que una persona que se suposa que té un cert nivell cultural sàpiga expressar-se en anglès amb dignitat.

La veritat crua, però, és que el nostre sistema educatiu no és capaç de proporcionar als joves un nivell d’anglès digne que els permeti anar pel món amb una certa desimboltura comunicativa. I això és una situació que caldria intentar superar amb una urgència peremptòria.

La quantitat de llicenciats, doctors i persones insignes que hi ha a casa nostra que no són capaces de pronunciar ni un sol mot en anglès és esborronadora. I és evident que el jovent que puja hauria de tendir a superar aquesta situació vergonyosa que es dóna al nostre país.

Em sembla, però, que les solucions no passen, de cap manera, per les propostes més o menys creatives que es vénen fent darrerament, com ara impartir una altra àrea en anglès. I m’ho sembla per diverses raons que ja he donat manta vegades. En primer lloc, perquè és la millor manera d’aconseguir que no s’aprengui bé ni l’anglès ni tampoc l’àrea escollida, ja que el nivell actual dels nostres estudiants no permet en absolut generalitzar aquestes alegries innovadores. En segon lloc, tampoc no crec que els membres del cos de professors actual hi estiguem prou preparats perquè, si volem que la iniciativa es noti de manera efectiva, caldrà trobar un bon gruix de docents que siguin competents, alhora, en l’àrea de què es tracti i, a més, també en anglès, que ja podeu pensar no abunden gaire a casa nostra, sobretot de secundària, on els continguts comencen a enfilar-se i cal una preparació més aprofundida en cada àrea. I, en tercer lloc, perquè naturalment, qui rebria seria el català, que recularia com a llengua vehicular. Hi estem disposats a canvi d’uns resultats més que dubtosos?

A més, lamento discrepar radicalment dels qui pensen que els professors que imparteixen totes les altres àrees han de treure les castanyes del foc als professors d’anglès. I penso també que el sistema no ha d’organitzar-se al voltant d’una sola assignatura per important que sigui aquesta. Em fa l’efecte que és preferible que l’hora d’anglès es dediqui més a fer treballar aquesta llengua i molt menys a fer pintar, retallar i resoldre mots encreuats o puzzles i que s’exigeixi als nens i joves un veritable esforç perquè no es quedin endarrerits i en inferioritat de condicions respecte de la majoria dels estudiants europeus o d’altres indrets del món i si, de passada, el Departament d’Ensenyament dediqués uns quants recursos econòmics perquè els professors d’anglès tinguessin menys alumnes per aula i una preparació inicial i permanent de més qualitat ho, acabaríem d’arrodonir del tot.

Naturalment, la societat hauria d’acompanyar-hi deixant de mostrar-se tan refractària a l’ús de llengües altres que les dues oficials, i s’haurien de començar a poder veure de manera progressiva, però cada cop amb més naturalitat, canvis en els usos i costums dels ciutadans, com ara el consum de pel·lícules en versió original al cinema o per televisió, que els poders públics haurien de fer mans i mànigues per a fomentar.

Però el que és indiscutible és que la situació actual no pot continuar en un país que es concep modern, avançat i cosmopolita.