ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Escola pública: reivindicacions laborals i de qualitat

Una síntesi d'aquest article va ser publicada a l'edició de paper del diari Ara el dia 19 de setembre de 2012.

És possible que aquesta tardor hàgim d’afrontar mobilitzacions, manifestacions i possiblement alguna jornada de vaga en l’àmbit de l’educació, perquè no és ni de bon tros assumible que es retalli un dret fonamental i, al mateix temps, es mantinguin, amb diners públics, despeses com ara la casa reial, la magnitud actual d’un exèrcit professional absolutament innecessari, sous vitalicis a persones que ja no exerceixen un càrrec, la important aportació a l’Església catòlica o unes primes escandaloses als jugadors de la selecció espanyola de futbol. O que es gravi el consum amb l’augment de l’IVA i, a sobre, els medicaments esdevinguin més cars, però alhora, no sigui gens clar que, efectivament, els qui més tenen siguin els qui més aporten al sacrifici col·lectiu.

Qualsevol protesta en aquest sentit tindrà el meu suport. Ara bé, les convocatòries que fan els sindicats d’ensenyament, a parer meu, solen estar afectades d’un vici que em resulta d’allò més enutjós i sovint dissuasiu. Perquè, quan l’educació pateix, pot haver-hi bàsicament dos sectors afectats: els nens i, de retruc, els pares, però també els treballadors. I, en canvi, en els lemes que fan servir els nostres sindicats, no aflora gairebé mai aquesta dualitat, sinó que van sempre obsessivament en una direcció única: la qualitat de l’escola pública. Com si els drets dels funcionaris docents i la qualitat de l’escola pública fossin sinònims...!

Quan un sector sent que no es respecten les seves reivindicacions, efectivament, pot davallar el nivell de compromís amb la feina, però quan l’objecte de la feina són persones, com en el nostre cas, és més difícil que es doni aquesta davallada perquè cal tenir l’ànima molt negra per a treballar malament a consciència amb la canalla. El docent –igual que el personal sanitari– farà la seva feina tan bé o tan malament com la feia, independentment de la seva satisfacció laboral, perquè això va amb la professionalitat de cadascú. I dir que si els professors estem contents, treballarem millor és simplement una generalització fal·laç. Per tant, la incidència que pot tenir el nostre benestar laboral en la qualitat de l’escola pública és ben poca. I em nego a acceptar que aquesta veritat tan palmària hagi passat desapercebuda als sindicats fins ara.

Per això, quan observo que, en les mobilitzacions que convoquen, la consigna global és invariablement la salvaguarda de la qualitat de l’escola pública, no puc estar-me de pensar que hi ha certa manca de sinceritat. Sento com si els sindicats, per demanar drets per als funcionaris docents, haguessin de fer una reivindicació de qualitat paral·lela per legitimar la que és purament laboral. Les coses, cal explicar-les tal com són, sense embolicar-les amb paper de cel·lofana ni, en aquest cas, fer-les passar per una desinteressada demanda de qualitat per a l’escola pública, que efectivament, potser també ho és, però tal com jo ho veig, no ho és pas únicament ni tampoc principalment. Per què una manifestació d’ensenyants no s’encapçala mai amb un lema com ara “Pels drets dels funcionaris docents”?

Us heu fixat que, quan els sindicats convoquen una vaga per la qualitat de l’escola pública, no tenim gairebé mai els pares al costat? És senzillament perquè se’ls veu el llautó i saben que, en realitat, els sindicats fan reivindicacions laborals. Si realment tinguessin la intenció de fer una defensa pura de la qualitat de l’escola pública, com sembla deduir-se dels monotemàtics lemes que fan servir, denunciarien moltes coses més, com ara la ineficàcia dels filtres que aplica el sistema en la selecció de personal, la baixa qualitat de la formació permanent, el deficient control que es fa sobre el nivell de compliment dels treballadors públics o l’escàs seguiment d’uns projectes lingüístics i de centre que s’omplen de pols en els arxivadors, entre altres detalls.

I, com que em nego a creure’m que les vagues dels docents formin part d’una mena de croada altruista i desinteressada en bé del sistema i dels drets dels usuaris del servei, reclamo dels sindicats que diuen que em representen que siguin capaços de mirar la societat de fit a fit i dir-li: “Els docents som una eina importantíssima i si no ens escolteu ens mobilitzarem. Però ho farem no tan sols per servar els drets de la canalla, sinó fonamentalment perquè, com a treballadors que som, exigim uns determinats drets”.

I demano dels sindicats que no entelin les reivindicacions que són estrictament laborals i probablement del tot legítimes amb el baf amorosidor dels drets dels nens a rebre una educació pública de qualitat, perquè tot i que pugui haver-hi una certa i llunyana relació, són coses ben diferents. La societat no és tan ingènua i aquesta mena de missatges confusionaris contribueixen al desprestigi d’un sector que ja n’ha anat recollint a cabassos, entre altres coses, per no haver-se atrevit, en moltes ocasions, a plantejar una reivindicació laboral valenta i sense embuts com fan tots els treballadors del món, fent-nos valer i duent fins a les últimes conseqüències unes reivindicacions que poden ser tan justificades com les de qualsevol altre sector. Una altra cosa és si això últim, no s’ho creuen, els sindicats...!

Però mirem-nos-ho també des d’un altre punt de vista. Jo sóc un funcionari docent i, com a tal, naturalment, em preocupa la qualitat de l’escola pública. Per això, de tant en tant, m’empipo, faig escarafalls de com funcionen determinades coses i denuncio públicament o en petit comitè el que em sembla que he de denunciar. Però també és veritat que la meva preocupació és infinitament més gran quan prenc consciència que, a més de funcionari docent, sóc un ciutadà i, per tant, potencial usuari del servei. I és llavors –i no pas abans– quan la meva preocupació com a professional compromès amb la seva feina esdevé indignació ciutadana i em sento empès a revoltar-me contra una situació que lesiona els meus drets fonamentals.

No cal ni dir, naturalment, que les autoritats que gestionen el sistema tenen una gran part de la responsabilitat en la qualitat de l’escola pública, però també és cert que, com a funcionari docent, jo també puc incidir-hi positivament si m’esforço a treballar amb rigor i honestedat, si intento formar-me cada cop més, si miro d’intervenir positivament en praxis professionals que em semblin inadequades, si faig suggeriments i propostes des de la meva condició de tècnic en la matèria, etc. És una incidència mínima, segurament, però és real perquè, en definitiva, sé que jo mateix formo part de la bona o de la mala qualitat de l’escola pública.

En canvi, com a ciutadà, l’única possibilitat que tinc és votar cada quatre anys aproximadament i –això, sí– exercir el meu dret a protestar per allò que em sembli que no rutlla, dret al qual no vull renunciar per res del món. Entenc, doncs, que qui ha de protestar quan l’educació pública no funciona bé és fonamentalment el ciutadà, que és l’usuari d’un sistema que paga amb els seus impostos. El jo-ciutadà, si voleu, i no tant el jo-funcionari docent.

Vol dir això que els funcionaris docents no hi tinguem res a dir-hi quan les autoritats educatives negligeixen? De cap manera. Com a tècnics que som d’un sistema que, a més, treballa sobre un objecte especialment delicat perquè es tracta de persones i, a més, són persones que encara no saben queixar-se de manera prou eficient, hem de mostrar-hi una especial sensibilitat i tenim el dret i fins l’obligació de denunciar totes les coses que ens semblin denunciables i exigir-hi solucions.

Ara bé, sempre m’ha semblat que la nostra responsabilitat com a funcionaris docents és dur a terme aquesta lluita per una via diferent de la de la vaga o la mobilització ordinària com a simples ciutadans arrogant-nos el dret d’aquests a fer-ho. Hi ha moltes altres maneres de pressionar, arribat el cas. Mireu-vos-ho així: us imagineu que en ocasió d’una hipotètica reducció de plantilla en un servei de neteja municipal, posem per cas, els no acomiadats, veient que hauran de treballar més, fessin vaga amb el lema “Per uns carrers més nets”? O que fossin els ferroviaris els qui reivindiquessin puntualitat o altres millores en el funcionament dels trens, i que ho fessin a través d’una vaga i a costa del seu sou? Oi que resultaria estrany i, fins i tot, una mica fora de lloc? No us sembla, doncs, que els qui han de protestar per aquestes coses són els usuaris, que són els màxims interessats a gaudir d’un bon servei? Doncs, en el nostre cas, igualment: no em sembla legítim usurpar un dret que és fonamentalment dels pares i mares o, si voleu, dels ciutadans. De tots els ciutadans i no pas únicament dels funcionaris docents.

Això, sí: com a entesos en la matèria i coneixedors del que es cou dins els centres, tenim el compromís d’assajar vies diverses i, si cal, crear plataformes o associacions per a denunciar les coses que no funcionen i proposar-hi alternatives, fent-ho, sobretot, des de la nostra condició de professionals, amb responsabilitat i mesurant les possibilitats reals i l’abast de les nostres propostes. I, paral·lelament, a més –això, no ho oblidem–, hem de procurar, que el producte que oferim a classe continuï essent el millor possible fent servir els mitjans de què disposem amb tota la professionalitat, esforç i honestedat de què siguem capaços.

D’aquesta manera, aconseguirem, d’una banda, contribuir a la millora de qualitat amb la nostra aportació personal i, de l’altra, no renunciar a la defensa d’un valor irrenunciable com és ara la qualitat de l’escola que paguem entre tots. I el que també és molt important de cara a poder continuar aportant-hi el nostre punt de vista: aconseguirem no cremar les nostres possibilitats de resistència com a treballadors i, alhora, augmentar el nostre reconeixement com a professionals, davant l’opinió pública.