De tothom és conegut que, en algunes classes dels nostres instituts de secundària –i cada cop va sent també més freqüent a primària– és impossible que els alumnes hi treballin tranquil·lament a causa del desordre, el soroll i els continus actes d’indisciplina que s’hi produeixen. L’any passat, fins i tot, vaig llegir que un institut de la Seu d’Urgell es plantejava la possibilitat d’introduir càmeres de vigilància a les aules. Però on hem arribat...?
Aquest és un fenomen que es dona normalment per l’acció d’un reduït grup d’adolescents desmotivats en detriment d’altres, sovint la majoria, que voldrien estar per la feina i no poden, bé perquè el clima que es crea a l’aula no és precisament afavoridor de l’activitat escolar, bé perquè ells mateixos, malgrat la bona voluntat inicial, es deixen dur pels que formen l’enrenou i decideixen sumar-se al campi qui pugui circumdant.
I, per més que els centres intentin implantar mesures que tendeixin a minimitzar aquest problema, el cert és que, si hi ha un alumne o grup d’alumnes que decideix boicotejar una classe, acaba sortint-se’n. Però també és cert que aquest fenomen no es produeix amb tots els professors per igual. És més: mentre que hi ha docents que no aconsegueixen agafar les regnes de la classe per molt que ho intentin, altres, en canvi, són capaços de fer que, a l’aula, si més no, s’hi pugui treballar.
És injust titllar sistemàticament aquests docents que no se’n surten de ganduls o de tirar-se a l’esquena els problemes. Tret d’excepcions que pot haver-hi, estic convençut que la majoria voldria que, a la seva classe, tot rutllés bé, no haver de sentir-se vexats diàriament per quatre mocosos impertinents i que anar a treballar no els representés enfrontar-se amb una situació tan estressant que moltes vegades acaba amb la baixa laboral. I em consta que fan mans i mànigues per a aconseguir-ho, però és que, simplement, no saben com fer-ho.
Cert és que els causants actius del problema són els alumnes, però alguna cosa hi deu tenir a veure també l’acció del professor, naturalment. No tant el seu compromís amb la feina com, especialment, la seva competència professional, el seu tarannà personal, la seva capacitat d’empatia i de connectar amb els seus alumnes fins a crear-hi un veritable vincle, que són condicions sine qua non per a sortir-se’n. Però aquestes són coses que difícilment s’aprenen. Van amb el caràcter i la personalitat de cadascú. I, per tant, quan es detecta que, a les classes d’un determinat docent, es produeixen conflictes de manera reiterada i això es va repetint any rere any, hem de començar a pensar que alguna cosa li falta, a aquest docent, respecte dels seus companys que no tenen tants problemes.
No vull insistir en la importància de la formació didàctica i pedagògica del professorat, que sol ser insuficient i de mala qualitat, però cal que les autoritats educatives comencin a plantejar-se seriosament unes quantes coses, que intentaré resumir a continuació:
En primer lloc, cal concedir a la psicologia un pes molt més gran en la formació del professorat. No es pot posar un llicenciat en biologia, posem per cas, que no ha demostrat res més que uns alts coneixements en biologia, davant de trenta adolescents amb uns extraordinaris vigor, vitalitat i ganes de tocar els dallonsis per a reivindicar el seu jo, sense haver-lo preparat, abans, a consciència, en les dificultats amb què es trobarà i sense haver-lo bregat a fons en la complexitat, variabilitat i vulnerabilitat de les persones d’aquestes edats.
Cal també que l’Administració doti el sistema de recursos per a fer una tria més acurada en l’accés dels professionals a la docència. No n’hi ha prou a demostrar coneixements sobre una disciplina i una certa capacitat de programar un curs d’una manera endreçada i d’acord amb les noves tendències. Caldria, per exemple, entre altres mesures, establir un període de pràctiques realment controlat i prou dilatat, al final del qual, si no s’ha demostrat una determinada habilitat en el maneig de les criatures, l’aspirant hauria de ser rebutjat. Actualment, d’això, només se’n fa un simulacre.
I, naturalment, cal dotar els centres de recursos suficients d’índole disciplinària: una tipificació de faltes i sancions molt més útil que la que tenim que doni als docents el poder sancionador suficient com perquè un alumne s’ho pensi dues vegades abans de provocar un determinat conflicte. Això no evitarà, segurament, els problemes amb els alumnes més conflictius, però sí bona part dels que provoca un gruix important de l’alumnat que, sense ser excessivament problemàtic, sent que li surt molt barat comportar-se inadequadament si li ve de gust o afegir-se al campi qui pugui que n’ha provocat un altre de més agosarat.
I, finalment, caldria mirar de desguetitzar determinats centres que acullen unes quantitats importants d’alumnes amb dificultats i alliberar-los de la tensió que representa tenir unes aules que són veritables olles a pressió.
Només amb això, aconseguiríem, de retruc, que augmentés considerablement el prestigi de la professió docent, avui força baix, que és un altre dels elements –potser el més important– que fan possible que tothom a qui li vingui de gust pugui qüestionar un mestre, discutir-li una decisió o, en casos més extrems, però no tan infreqüents, arribar a l’agressió verbal o física. Al cap i a la fi, són tots els nostres joves els qui queden perjudicats per aquestes mancances, siguin o no siguin conflictius, perquè la situació en certes aules dels nostres centres ja fa molts anys que és intolerable. I algú hi hauria de fer alguna cosa, caram...! No fa gaire que ha començat el nou curs. L’oportunitat de posar-nos-hi la tenim aquí mateix.