ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

La Castanyada i altres tradicions a l’escola

D’ençà de l’inici del procés de recuperació d’algunes de les llibertats que ens havia arrabassat la dictadura franquista, un dels compromisos que va agafar espontàniament l’escola va ser el de recuperar les tradicions populars catalanes i tornar-les a col·locar al bell mig de la societat, que les havia vist proscrites durant tants anys.

Així, l’escola va fer seves festes com ara el Carnestoltes o la Castanyada i va recollir tradicions com la de fer cagar el tió, fer el pessebre o celebrar jocs florals i regalar roses per Sant Jordi, entre altres coses. I la veritat és que se’n va sortir prou bé. No és que hagi estat tan sols per l’escola, però sí que és cert que totes aquestes tradicions es van recuperar i van tornar a ser novament al centre de l’activitat popular cada cop que tocava i que l'escola hi haviacontribuït d'una manera clara.

Amb el pas dels anys, però, un cop ja estaven novament consolidades i la negra etapa del franquisme havia esdevingut, per a la canalla que ocupava els seients de les escoles,únicament una pàgina més als temes d’història, a parer meu, totes aquestes celebracions van deixar de tenir sentit en el si de la institució escolar perquè els nens feien castanyades pertot arreu: si el 31 d’octubre queia com enguany, al col·legi en feien una tres dies abans del dia que tocava, en feien l’endemà a l’esplai i també en feien diumenge al barri i dilluns, a casa. I quatre castanyades em sembla excessiu, dins un mateix any.

D’aquesta manera, aquestes festes, a l’escola, es van començar a fer, a parer meu,mancades de l’objectiu primer que les havia impulsades i que els donava tot el sentit del món, que era –no ho oblidem– recuperar per al carrer una tradició que s’estava perdent. No crec que hi hagi gaires escoles, avui, que prèviament a una d’aquestes festes estableixin uns objectius actualitzats i pensats de manera responsable, més enllà de dur a terme cegament una activitat que ningú no s'ocupa de posar en qüestió. Potser m’equivoco i, segurament, hi deu haver unes quantes excepcions, però, en general, em fa l’efecte que avui es fan senzillament per costum, perquè cada any es fan i perquè seria, efectivament, molt costós per a una escola explicar per què caldria deixar de fer-les. Sobretot, seria difícilexplicar-ho a algunes famílies, que, acostumades a anar a l’escola per Carnestoltes a treure unes fotos precioses de la nena vestida de princeseta o del nen abillat com un monstre vivent o com un vampir, segurament no es deixarien convèncer fàcilment que, a l’escola, les criatures no van a exhibir-se ni a fer l’animalot, sinó a complementar l’educació que se suposa que reben a casa. I, així, a les escoles, continuem celebrant les mateixes festes d’una manera gregària, sense l’esperit crític que crec que hauríem de tenir i sense plantejar-nos gaire què aporten a la nostra tasca com a pedagogs.

Per això, des d’un temps ençà, sóc partidari de replantejar-nos la gestió d’aquestes festes a l’escola, de renovar conceptes i de reformular objectius per tal d’adaptar-les a la situació actual. Si ja es fan uns carnavals d’allò més vistosos a tots els pobles del país i cada entitat ja celebra la seva castanyada i les famílies que volen ja fan cagar el tió a casa seva, potser seria hora de plantejar-nos de substituir aquestes celebracions anuals per altres de diferents com ara, posem per cas,una que tingués com a objectiu conscienciar de la importància de conservar el medi ambient, o de fer un consum responsable, ol’acceptació de totes les ètnies, o impulsar la recuperació de l’ús normalitzat de la llengua catalana al carrer o fomentar el respecte pels drets de la dona, entre moltes altres possibilitats. És a dir, festes en què l’escola es posés, veritablement, al servei d’un objectiu comunament acceptat, en comptes de seguir gregàriament el que fa la multitud.

I, a propòsit d’això, no serà sobrer de recordar un altre tema que, darrerament, s'ha comentat a bastament, no és altre que certes tradicions que s’havien aconseguit recuperar s’estan tornant a perdre, mentre que l’escola, completament mancada del lideratge social de què va fer gala durant els setanta i els vuitanta en aquest sentit, hi contribueix d’una manera vergonyosament submisa. Què fa, si no, l’escola quan, al costat de les castanyes, els moniatos i els panellets de tota la vida permet i fins fomenta l’aparició de carabasses decorades per a una celebració paral·lela del Halloween anglosaxó, de nul·la tradició a Catalunya que si badem una mica arribarà a col·locar-se en el lloc de la nostra Castanyada i a desplaçar-la definitivament? Quin paper fa l’escolaquan, en alguns casos, permet que el Halloween substitueixi la nostra festa tradicional, utilitzant la coartada que els nens estudien anglès? Com si no estudiessin català, també...! Què fa, si no, l’escola quan, en comptes del pessebre i els Reis Mags d’Orient de sempre, guarneix l’edifici amb imatges del Pare Noel i tot d'avets, que mai no havien format part de les tradicions nadalenques catalanes fins que la globalització cultural ha començat a engegar a dida els costums dels pobles petits com el nostre que no tenen prou amor propi per a defensar-les i s’avenen a blegar-se a la fascinació que senten per altres cultures que, a causa del complex d’inferioritat col·lectiu que pateixen, consideren més dignes que la pròpia?

La aconfessionalitat de l’escola és l’argument que més s’esgrimeix per a justificar l’absència del pessebre, però la veritat és que avui, segons com es visqui a casa, aquest és més un element ornamental que no pas de reafirmació de la fe. Recordo que el meu fill gran, per exemple, com que no li compràvem gaires pistoles, jugava a guerres amb les figures del pessebre...! I, en qualsevol cas, no és una contradicció injustificable entestar-se a no fer el pessebre a l’escola i, en canvi, no deixar de celebrar tossudament, any rere any, la festa de Nadal?

Tal com estan les coses, em refermo en la meva voluntat de repensar de dalt a baix les festes a l’escola, però potser sí que no trigaré gaire a rectificar i afirmar que torna a tenir sentit intentar que l’escola contribueixi novament a recuperar unes tradicions que s’havien començat a perdre, però que s’havien recuperat i que avui s’estan tornant a perdre, però perquè jo rectifiqui aquests plantejaments, caldrà que les que defensi l’escola siguin les tradicions genuïnament nostres, en comptes de deixar-se dur, pendent avall, per la força que té una societat que ja comença a no reconèixer-se en les pròpies coses i en els propis costums. I és que, si la Castanyada o el pessebre s’han de perdre perquè la societat així ho vol, almenys, l’escola no hi hauria de contribuir legitimant celebracions alternatives completament alienes a la nostra cultura.