Criatures 11/10/2017

Carta oberta al president espanyol després de l'1-O

5 min

Senyor president,

Després de tots els anys que porteu al capdavant del Govern d’Espanya, us hem vist fer moltes espifiades que amenitzen el vostre discurs tronat i la covarda afició al plasma que teniu. Vaja, que doneu força joc als humoristes... Que si es el vecino el que quiere que sean los vecinos el alcalde, que si los españoles muy españoles y mucho españoles, que si cuanto peor para todos, mejor; mejor para mi el beneficio político, el suyo; que si ¿Y la europea?, que si la segunda, ya... tal... En fi, per a què continuar? Són molts els cops en què us hem vist fer el ridícul.

Una de les escenes més patètiques de què hem pogut ser testimonis, per cert, ha tingut lloc fa ben pocs dies, arran del vostre viatge als Estats Units. Efectivament, no va ser gens edificant veure tot un president de l’Estat espanyol, davant d’una expectant multitud de periodistes de tot arreu, al costat del màxim mandatari dels Estats Units, esperant dret, ben atent i fent esperar tothom sota un silenci sepulcral que, a través de l’auricular, l’intèrpret acabés de traduir al castellà, allò que el darrer comunicant acabava de dir en anglès. Quina vergonya, senyor president! No pas en xinès, en urdú o en tàmil, no... Era en anglès...! Que, com tothom sap, és una llengua estranya, molt minoritària i completament prescindible, sobretot si, per la teva feina, et veus obligat a viatjar i, a més, ets el màxim dirigent d’un Estat de la Unió Europea.

Doncs no, senyor president. Per a mi, que tingueu la barra de presentar-vos al món sense entendre un borrall d’anglès és més important que no sembla perquè és un indici que representeu una Espanya casposa que només es mira el melic i és incapaç d’obrir les mires per veure l’exterior i veure’s des de l’exterior. Una Espanya que desprecia cuanto ignora, com deia el poeta, una Espanya que, en la seva ignorància, es creu autosuficient, una Espanya antiga, que considera les sagnants curses de braus una expressió cultural a protegir, que creu que qui no viu d’acord amb els usos i costums més carpetovetònics és perquè no sap treure suc a la vida, l’Espanya de l’a por ellos, que som jo, la meva família, els meus amics i els meus veïns, una Espanya excloent que camina pel món com aquells cavalls que porten dues plaques metàl·liques, una al costat de cada ull, perquè no puguin veure-hi més enllà del camí que els marca el genet i una Espanya, en definitiva, nacionalista fins a la medul·la i tan cega que no sap detectar nacionalisme més que en aquells que no practiquen el nacionalisme espanyol.

I, sobretot, els fets del dia 1 d’octubre, senyor Rajoy, que us acaben de desacreditar definitivament com a president d’un Estat democràtic. De veres creieu que teniu el dret d’imposar a ciutadans de la UE, com som els catalans, la vostra concepció particular de l’Estat que contribuïm a finançar de manera tan generosa com injusta?

He sentit dir sovint a aquells que us fan costat que la culpa del que va passar és del Govern català per haver-nos dut a tots fins en aquest punt. Com si els catalans fóssim indigents mentals incapaços de pensar i d’actuar d’acord amb les nostres idees...! Però què us heu cregut...? Qui us penseu que sou per a donar a entendre això sobre els ciutadans que us paguen el sou? I, a més, com si l’actuació vergonyant i desproporcionada de la policia hagués estat un imponderable impossible d’evitar...! Com si no hagués estat enviada pel Govern que tan maldestrament presidiu...! Va, home, va...!

Aquesta pirueta demagògica i miserable de culpabilitzar el Govern català fa el mateix efecte que, salvant les distàncies que convingui, feia la criminal ETA quan es justificava dient que els atemptats eren culpa del Govern espanyol a causa de la seva intransigència. No, senyor Rajoy, no. Qui empunyava les pistoles eren els etarres i no pas el Govern espanyol. I, de la mateixa manera, qui brandava les porres el dia 1 eren els policies que el vostre Govern havia enviat massivament, irresponsablement, a Catalunya, amb l’acord tàcit d’unes formacions polítiques, el PSOE, el PSC i Ciutadans, que han anat donant ales al PP perquè acabéssiu perpetrant aquesta acció criminal i covarda, cosa que les fa, per tant, còmplices dels lamentables fets.

Els catalans, concentrats pacíficament als punts electorals, no dúiem a terme cap acció violenta el dia 1. Només hi érem. Ni tan sols cridàvem consignes. Només volíem protegir el nostre vot, afirmatiu o negatiu. I la majoria ho vam aconseguir perquè finalment s’ha pogut fer un recompte. Això sí, vergonyantment escapçat per l’acció antidemocràtica, violenta i desmesuradament brutal de la policia espanyola, que va actuar amb una contundència i una sanya que recordava els temps de la transició i de l’ínclit ministre Rodolfo Martín Villa.

I, després del que hem vist per televisió i a les xarxes, a sobre de no haver fet ni una sola referència a les víctimes, gairebé 900 ferits –900, eh, senyor Rajoy...?, gairebé 900!–, hem de sentir les cíniques i sorprenents declaracions vostres, de la senyora Sáenz de Santamaría i del senyor Millo, presentant Espanya com a adalil de la democràcia i com si l’actuació de la policia hagués estat impecable. I del rei, que reblant el clau, ha demostrat ser-ho només d’una part dels espanyols. Però que ens preneu per imbècils?

Aquesta és l’Espanya que representeu, senyor Rajoy, vós i els que us fan costat, però, sortosament, aquesta Espanya comença a despertar-se i no tothom hi combrega. Hi ha una Espanya moderna, una Espanya que vol escapar de la influència secular d’aquesta manera centrípeta d’interpretar-se a si mateixa, una Espanya que vol marxar dels convencionalismes celtibèrics i que malda per diferenciar-se’n. I per això es manifesta, tot i que encara tímidament.

Tanmateix, el fet que vós sigueu al front del Govern espanyol i que, elecció rere elecció, la majoria dels espanyols s’entestin a estavellar-se contra les maneres de fer d’una opció política que sempre ha estat irrellevant al meu país, em fa pensar que aquesta Espanya moderna és lluny encara d’imposar-se a l’altra i, per tant, aquesta segona, lluny d’entendre Catalunya. Sapigueu, per tant, que vetllaré amb totes les meves forces per sostreure’m a la seva influència. I no veig cap millor manera de fer-ho que continuar lluitant fermament per la independència del meu país, que per descomptat, no és Espanya.

Ara, l’Espanya que representeu ha rebut un fort revés. Ha quedat en evidència davant del món sencer. La qualitat democràtica del règim que lidereu, ja prou qüestionada pels casos de corrupció del vostre partit, és avui encara més dubtosa i la vostra capacitat de fer política, completament nul·la. I vós continueu amb el vostre bla, bla, bla, sempre repetint les mateixes consignes demagògiques i buides de significat real. I, sobretot, sense donar una alternativa que ofereixi alguna cosa a Catalunya. Alguna cosa, senyor Rajoy! Per què, quin és el vostre projecte per al meu país? Com aconseguireu que vulguem ser-hi, a Espanya? Amb les porres i les pilotes de goma, que a Catalunya ja van quedar prohibides...?

Veurem com reacciona l’altra Espanya davant d’aquests incontestables fets. Uns fets que reclamen dimissions –la vostra, la primera– molt més que no pas les lliçonetes que faran veure que us volen donar ara els voltors que han estat còmplices d’aquesta barbaritat: PSOE, PSC i Ciutadans. Lliçonetes que els catalans tampoc no estem disposats a empassar-nos.

Res més, senyor Rajoy. Mentrestant, us prego un cop més que, d’una vegada per totes, tingueu a bé deixar de comptar amb mi com a espanyol.

stats