ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Actituds lingüístiques de sempre

Aquest article és una actualització del que va sortir publicat el dia 28/10/16 al diariEl 9 Nou.

L’objectiu d’aquest article és de posar de manifest fins a quin punt hem d’aplaudir i prendre exemple de l’advocada Marta Alsina, que durant la celebració d’un judici de faltes, el dia 24 de maig, al Jutjat de Girona, es va adreçar a la sala en català i el va mantenir malgrat que la jutgessa de torn li va demanar que ho fes en castellà, al·legant que tenia problemes per a entendre-la. Fins i tot, li va arribar a dir que li semblava una falta de cortesia que parlés català davant d’algú que no l’entenia.

A la jutgessa en qüestió, en canvi, pel que es veu, no li deu semblar una falta de cortesia irrompre en una terra per treballar-hi, com ha fet ella, i no tan sols no ser capaç d’entendre la llengua pròpia d’aquella terra, sinó, al damunt, atrevir-se a renyar els seus ciutadans des del privilegi de la seva estrada quan no parlen en la que ella comprèn, malgrat ser una funcionaria a sou d’aquells a qui no és capaç d’entendre quan s’expressen com sempre ho han fet. Lleig. Molt lleig, senyoria.

No fa gaires dies, es va pronunciar el Tribunalk Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i va considerar com a falta lleu l’actitud de la jutgessa, cosa que li va valer una amonestació. Perquè és, efectivament, un dret constitucional expressar-se en català. Recordem que a diferència del castellà, que tot espanyol té el deure constitucional d’entendre, la Carta Magna no obliga les persones a entendre català, però sí que les administracions, també la de Justícia, tenen el deure d’atendre els ciutadans quan aquests s’expressin en una de les llengües oficials. Si la jutgessa no és capaç d’entendre el català i li sembla incòmode que els ciutadans de Catalunya continuem reivindicant poder dur a terme el que li deu semblar una veritable excentricitat, sempre pot demanar una excedència fins que li concedeixin el trasllat a una província veritablement espanyola, on els ciutadans no tinguin aquestes vel·leïtats d’entestar-se a parlar llengües estranyes i inconvenients. Ella treballarà més còmoda i nosaltres ens haurem alliberat d’haver de suportar la seva prepotència.

L’administració de justícia és un dels àmbits on el català gaudeix de més mala salut. Però la causa d’això no rau exclusivament en el fet que el Govern català no hi tingui prou competències, que també; ni en les darreres declaracions del president del TSJC en el sentit que el coneixement del català no pot ser un requisit per als jutges; sinó, naturalment, en l’actitud dels lletrats de parla catalana que renuncien sistemàticament a expressar-se en la seva llengua. Si, de manera insistent, els advocats comencessin a imitar l’actitud de la senyora Alsina, que ells ja saben que és perfectament legal, els jutges i jutgesses com la d’aquest lamentable cas, es veurien obligats a canviar la seva actitud i, de manera progressiva, s’aniria normalitzant cada cop més la situació del català als jutjats: els jutges es veurien més forçats a entendre català i el president del TSJC s’hauria d’empassar les seves paraules.

És una actitud freqüent dels catalans aquesta renúncia gratuïta als propis drets lingüístics, cosa que, en comptes de fer-nos aparèixer com a poble cortès, tolerant i ben educat, posa de manifest un complex d’inferioritat col·lectiu que convida els altres pobles a no respectar-nos. I aleshores ­­-això, sí-, ens posem com un gall de panses quan ens passen coses d’aquestes.

I no es tracta ja tan sols dels jutjats, on la situació de la nostra llengua és dramàtica, sinó també de la nostra vida quotidiana, on és freqüent veure que els molts catalans canvien de llengua a la menor sospita que l’interlocutor sigui de llengua materna no catalana, encara que, fins i tot, tinguin la certesa que l’entenen perfectament. No diguem ja si l’aspecte de l’altre revela que pertany a una ètnia diferent o el seu accent ens diu que no procedeix de l’Estat espanyol...

Parlant sistemàticament en castellà a tots aquells que semblen no tenir el català com a llengua pròpia emetem un missatge d’allò més perniciós per a la salut del català. D’una banda, donem la idea que el català és per a nosaltres sols i acceptem que no és capaç de saltar cap frontera perquè no és una llengua homologada al món. També informem l’interlocutor que no el creiem capaç de fer el mateix que hem fet nosaltres, que és aprendre una altra llengua i, per tant, que dubtem de la seva capacitat d’adaptació. Finalment, li transmetem que no cal que s’esforci a aprendre català perquè nosaltres estem disposats a parlar-li en castellà sempre que ell vulgui; i fins i tot, encara que no vulgui, perquè si té la intenció d’aprendre la llengua del país, que és el més natural quan arribes en una terra forana, el primer i més important escull que trobarà serà l’actitud dels mateixos catalans, que se li adreçaran sempre en castellà i li impediran fer-la seva menyspreant l’esforç que desitja fer per a aprendre-la.

És això el que volem? Si és això, siguem conscients que no podrem exigir als altres pobles un respecte que nosaltres mateixos no ens tenim.