M'obres la porta?

Un respecte, si us plau!

Zoom

El filòsof Josep Mª Esquirol diu que tractar algú o alguna cosa amb respecte, "significa d’antuvi tractar-lo amb atenció". Defensa que l’essència del respecte és la mirada atenta. Diu “l’atenció suposa adonar-se d’altri, dels altres, del món que jo no sóc i que, d’alguna manera, existeix al marge del meu jo.”

Fa dies que dono voltes al sentit d’ aquest valor tan fonamental en les formes de relació humana. El respecte, tal com diu Josep Mª Espinàs és l’essència de la civilitat. Darrerament l’estem reclamant massa sovint : com a éssers socials en context de crisi , estem vivint l’abús de poder dels qui l’exerceixen sobre nostre . Els ciutadans sentim vulnerat el nostre respecte quan no som reconeguts com a éssers individuals, com a col.lectivitat, com a país. No ens sentim respectats quan, d’un dia per altre, hem passat de ser considerats subjectes de dret a ser objectes d’interessos econòmics obscurs.

Si el respecte té a veure amb la mirada atenta , cap de les pràctiques públiques actuals reforcen aquest gest, però tampoc ho fan les nostres particulars. No vull fer d’aquesta reflexió un memorial de greuges al voltant de la pèrdua del respecte dels poders dominants envers els ciutadans, sinó que més aviat voldria portar-la al terreny de la nostra responsabilitat personal, perquè en aquest hi tenim molt a fer també. En perdre l’hàbit de la mirada atenta fem invisibles les necessitats dels qui ens envolten, fem invisible el seu reconeixement.

Dins l’aula tenim exemples constants de la falta o de l’existència de la mirada respectuosa. Els docents hem d’aprendre a processar allò que considerem faltes de respecte dels nostres alumnes: no ens agrada rebre reaccions fora de to, estirabots impulsius i sobretot la distracció contínua d’alguns alumnes que no volen o no poden oferir-nos la seva atenció. Ho rebem en forma de xerrameca quan no toca, de riures fora de lloc. Totes aquestes accions formen part dels sons del dia de l’aula amb una assiduïtat que pot oscil.lar segons l’hora del dia, la matèria i qui la dóna. Si no les processéssim amb la distància que ens dóna ser adults madurs, estaríem exposats a una vulnerabilitat gens saludable.

Com a docents, també vivim el respecte : rebem mirades càlides, assentiments al que diem, comentaris i preguntes al voltant de l’activitat del moment i alguna vegada , aquell agraïment que val per viure cinc cursos més!

Així mateix, els nostres alumnes reben la falta o l’existència de la nostra mirada atenta: hi ha dies que capficats pel cúmul de preocupacions del dia, no responem degudament un dubte, aclaparats per la vivència desagradable de la penúltima classe entrem més estressats del compte a l’última i amb el to que no toca... Reben el nostre respecte quan els valorem un esforç, quan els tornem un somriure amable, quan els escoltem les seves preocupacions... L’aula és un autèntic laboratori a l’hora de descobrir la importància del respecte. I el millor respecte és aquell que no jutja ni etiqueta a les persones, aquell que al marge de les afinitats personals, conviu amb totes les possibles maneres de ser. A l’aula , la idea de Federico Mayor Zaragoza a “L’educació , base de la democràcia” , pren el seu sentit més viu:

“Cal substituir aquesta imposició: sóc més gran que tu, sóc més fort que tu, sóc més ric que tu i, per tant, m’has d’obeir; jo mano i tu has de fer el que jo vull. Tot això s’ha d’acabar i ho hem de substituir per una relació de diàleg, de comprensió, de dissentiment, de discussió.”

És evident que quan les relacions s’entenen dins una lògica jeràrquica allunyada de la mirada atenta i comprensiva , només queda la imposició. I la imposició té un recorregut efectiu a la curta però molt ineficaç a la llarga. Quan les persones no se senten respectades trenquen ràpidament el vincle afectiu de qui els l'ha vulnerat , encara que aquestes darreres els segueixin manant i imposant. I en el terreny educatiu, això pot provocar directament la negació del fet de l’aprenentatge. Un preu massa alt per a uns i altres!

Proposo que en les organitzacions educatives , a l’aula i en els claustres , s’insereixi el cercle virtuós del respecte . Aquest cercle diu que quan les relacions es basen en el respecte, la gent dóna el millor d’ells mateixos: si es reconeix el potencial de les persones , aquestes posen les seves habilitats al servei de la tasca . Això creix i es multiplica quan es reconeix públicament la seva contribució. Quan la lògica de funcionament es basa en aquesta mirada atenta i respectuosa, no tan sols s’activa el cercle virtuós del respecte sinó que de retruc es guanya l’autoritat, aquella autoritat no imposada que neix i creix del respecte mutu.

Intueixo que la mirada atenta i respectuosa la podem oferir als altres quan som capaços d'oferir-nos-la primer a nosaltres mateixos.

Un respecte si us plau from Teresa Terrades