M'obres la porta?

La por, aquesta gran desconeguda...

"L'home valent no és aquell que no sent por, sinó aquell que conquereix aquesta por". Nelson Mandela.

Diu el Bisbe Casaldàliga que no s’ha de tenir por de la por. Però la por és una emoció tan integrada dins nostre que ens domina fàcilment en el nostre actuar. És ben sabut que sense la por no hauríem pas sobreviscut. Davant els moments de perill, l’ésser humà ha pogut escapar-ne gràcies a la reacció de fugida que la por provoca. És una reacció automàtica del nostre cervell més primari. El nostre neocòrtex , més racional i lògic, reacciona segons més tard. Un mecanisme de defensa molt ben articulat de cara la nostra supervivència.

Actualment, aquest mecanisme el seguim activant , encara que ja gairebé mai ens hi vagi la vida. Les nostres pors ja no provenen del perill de ser caçats per una fera, com els nostres avantpassats , sinó d’altres circumstàncies a les que hem de fer front en el nostre dia a dia i de les quals també en depèn una forma de supervivència més metafòrica però igualment poderosa. Hem de sobreviure a tot el que percebem com una amenaça a la nostra estabilitat material, social i personal. Sentir-nos en la incertesa ens provoca reaccions de fugida però sovint no coneixem què ens ho provoca, simplement activem aquesta reacció.

Les nostres pors més habituals en el pla personal tenen a veure amb el no ser suficients: no ser suficientment bons, no ser prou estimats, a no ser prou forts , a no agradar prou. Aquests no ser suficients estan relacionats amb el nostre ego i es troben a les nostres arrels , allà on neix la nostra història present, allà des d’on mirem i ens posicionem davant del món, allà des d’on hem construït el nostre paradigma de vida. Tots ells poden provocar-nos reaccions de fugida en forma de renúncies, claudicacions, evitacions, resignacions etc, de conseqüències devastadores a la llarga si no som capaços de posar-los nom i reconèixer-les.

Ginny Whitelaw , autora que es dedica al desenvolupament del lideratge ens convida a preguntar-nos què és el que temem d’una determinada situació. Si podem contestar-nos , posem cara a les nostres pors i en veure-les, ja no ens poden dominar. Whitelaw parla de reclamar el nostre poder davant d’elles, apropant-nos-hi , traient-les de les nostres arrels, portant-les cap a l’exterior, a la llum, lluny de la foscor des d’on actuen i des d’aquesta posició es tornen molt més lleugeres. I des d’aquesta lleugeresa som més lliures per actuar. Reclamar el poder és ocupar l’espai que ocuparien les pors.

Un treball gens senzill aquest de treballar-nos les pors. Però a mi em sembla que és inel.ludible. És interessant parar-nos a analitzar quin és el clic que ens dispara la fugida. Preguntar-nos perquè davant d’una determinada aula, d’un determinat pare, d’una determinada reunió, d’un determinat alumne sentim ganes de fugir. Quan ho fem, ens estem apropant a un petit gran descobriment : conèixer el tipus de por que ens acompanya.

La por com a concepte ha envaït de fa temps espais personals i espais comuns. Moltes de les actuacions nostres estan molt mediatitzades per la por i anem entregant cada dia parcel.les enormes de la nostra autonomia personal i col.lectiva. La crisi no ha fet més que aguditzar aquesta por gegant dins la que vivim i donem per perdudes batalles abans de començar-les. Ens agafem a la fugida més extesa entre nosaltres, la de la queixa estèril que ens manté còmodes a la nostra zona segura, a la gàbia d’or que ens fa sentir confortablement presos.

Als nostres centres educatius , a les nostres famílies i a les nostres ciutats hi ha massa accions fetes des de la por. Sovint claudiquem en posar límits a determinades accions dels nostres nois i noies, sense recordar que els límits són una bona manera de dir-los que ens importen, que els reconeixem i els estimem. Quantes vegades hem acceptat i normalitzat actituds més pròpies dels tirans per evitar dir no? I quina por ens acompanya quan ens paralitza qualsevol canvi organitzatiu o metodològic a l’aula o al centre educatiu? I quin tipus de por ens dirigeix quan preferim mirar cap a un altre costat mentre les condicions amb què eduquem van assemblant-se cada vegada més als temps del blanc i negre?

Una de les millors coses de les nostres pors, és saber que ens acompanyen però no ens dominen , que tenen noms i rostre i que ens expliquen molt de com som nosaltres. Les nostres pors s’alimenten en la foscor. Allà hi creixen oneroses , esdevenen a voltes, monstruoses. Els seu antídot és la confiança , paraula que s’alimenta de llum i de sol . El seu terreny abonat és la vitalitat que lluita i mira de cara a la por . Veu el futur i es pensa lliure.