L’inici del període estiuenc ve precedit per una corrua de comiats de molt diversa índole. Els caps de setmana de juny queden literalment presos per tota mena de festivals, actuacions, dinars, sopars que tanquen el que fins aquell dia n’hem dit curs. Sort que el juny és un mes amb el mateix nombre de caps de setmana com els altres, que sinó encara encabiríem més actes a les estressades agendes d’aquests dies. Malgrat aquest to irònic davant l’hora dels adéus del final de curs, el que constatem davant el fervor d’actes de cloenda, és la necessitat que tenim les persones de tancar allò que s’acaba i que la feina feta es vegi reconeguda d’una manera pública. Perquè els comiats són actes públics, són aquells espais de temps que ens dediquem a viure plegats l’experiència d’arribar al final. I d’entre els molts que compartim i compartirem, avui parlo dels comiats a les escoles i instituts. Volem viure junts aquell aiguabarreig de sensacions que ens provoca la melangia d’haver de deixar l’escola de la nostra vida al final de sisè de primària, quart d’ESO o segon de batxillerat i l’expectació que ens provoca el que ha d’esdevenir-se. El xoc d’emocions que se’ns presenten quan som conscients que som a la línia d’arribada i a la de sortida a la vegada, es viuen millor de manera col.lectiva. Malgrat costi trencar el cordó umbilical , veure marxar als nois i noies cap a les noves etapes, és bonic. No deixa de ser el pas necessari per a acostar-se al projecte de vida que van dibuixant, que van decidint amb més o menys encert. Ens agradaria assegurar-nos i assegurar-los que tot els anirà bé però aquesta facultat no la tenim. I crec que per sort. Si hi fos , la vida seria d’un determinisme insuportable! Als que marxen de l’escola o de l’institut, sempre ens falta temps per acabar alguna conversa, sempre voldríem haver-los dit més coses, ens sembla que ho hauríem pogut fer diferent, segurament millor... dins d’algun temps ens haurem oblidat els noms potser... Dir-los adéu , ens posa de manifest que el temps de què disposàvem s’ha acabat. “Què m’agradaria que s’emportessin del seu pas per les nostres classes, del temps que hem compartit?” Aquesta és la pregunta secreta que d’una manera o altra ens fem molts docents , en hores de comiats. I de manera secreta i gairebé mai compartida, ens responem a nosaltres mateixos, sota l’ombra del dubte de si el que ens agradaria , correspon a la realitat. Segons Ángel Pérez Gómez , catedràtic de Didàctica de la Facultat de Ciències de l’educació de Màlaga , de qui recomano el seu darrer llibre: “Educar-se en la era digital” , diu que nosaltres "ensenyem conscientment el que sabem i inconscientment el que som". I si aquesta lògica funciona, a nosaltres ens recordaran més pel que som que pel que els hem ensenyat. Tot l’afecte que hàgim estat capaços de donar, tot el reconeixement cap a ells en forma d’altes expectatives i tot el temps abocat en comprendre’ls , haurà fet el pòsit sobre el qual hauran creat el seu concepte vers nosaltres. Però , sobretot , serà el pòsit amb el que hauran fet el seu aprenentatge i amb el qual iniciaran el camí cap a la nova etapa. Respondre’ns a aquesta pregunta és, de fet , la pregunta que ens trasllada al sentit profund de la nostra tasca. Els moments de comiat, que tendeixen a apropar-nos a la introspecció, poden ser moments molt rics per avaluar-nos i aprendre’n . Us convido a llegir les paraules de Boris Mir, professor i director de l’Institut Escola Les Vinyes de Castellbisbal , escrites en el seu bloc “La mirada pedagógica” http://blog.lamiradapedagogica.net/. Us les reprodueixo literalment. Paraules inspiradores en aquest moment de balanç final, per a acomiadar el curs. Un comiat que, no és sinó, la parada necessària per a ser de nou en la línia de sortida el proper setembre. “La bellesa, la bondat i la veritat s’aprenen amb la grandesa i l’afecte del mestre, sempre exigent amb la tasca, sempre generós amb l’alumne. No he tingut mai alumnes que “passessin de tot”. Els he tingut desesperats, amb dificultats severes d’aprenentatge, alguns vivint a cavall entre la pobresa, la violència i el desamor. Els he tingut perduts, violents contra ells mateixos i contra els altres, tancats a la gàbia de la seva impotència. Els he vist amagar, rere la supèrbia i el despreci, rere l’agressivitat i la falta de respecte, les seves debilitats i la seva desesperació. També he vist docents altius, amb arguments perfectes per amagar la seva falta d’esperança i alegria. Fins i tot alguns que sí que passaven de tot, amagant la seva impotència, la seva soledat o la seva falta de professionalitat. Alumnes i professors sóm simbiòtics, i potser solem tenir els alumnes que mereixem."
3 min
