Criatures 15/05/2013

"fora de classe!"

3 min

Fa pocs dies, va arribar a les meves mans, el vídeo que podeu veure aquí mateix. Recull el moment en el que un alumne és expulsat de classe . Sense saber la casuística que porta a la tensa situació , en cap cas voldria emetre cap posicionament sobre la idoneïtat de l’expulsió. Però els arguments esgrimits per l’alumne, m’han obert un debat intern al voltant d’aquesta mesura extrema. En marxar de l’aula, el noi, tot enutjat, etziba un seguit de crítiques a la professora que en escoltar-les, més d’un li donaríem la raó. Li reclama emoció, motivació i dosis d’entusiasme en l’exercici de la seva feina per sacsejar les ments dels joves que té al davant. Els espectadors , que ens ho mirem des de la desconnexió de la situació real, prenem partit irremeiablement pel noi. Perquè és doni aprenentatge entre els estudiants, la nostra mirada, la nostra intenció i la nostra implicació són factors molt més determinants que la transmissió asèptica de coneixements . Cada dia ho comprovem a l’aula. De la mateixa manera , perquè l’acte de l’aprenentatge es pugui donar, cal assegurar la possibilitat que s’esdevingui. Pot passar que les actituds impròpies d’algú, trenquin el clima necessari que una aula ha de tenir per a aconseguir-ho . En aquests casos més extrems potser s’haurà d’optar per a mesures més contundents i l’expulsió és , de totes , la que ostenta la categoria de càstig major. L’eficàcia de l’expulsió sovint no va més enllà de la de marcar el límit del que és tolerable a l’aula, però per sí mateixa, rares vegades modifica actituds que vindrien explicades per circumstàncies multifactorials no sempre generades a l’aula. El noi de la gravació potser ha traspassat algun límit infranquejable que ha fet necessària la seva expulsió, però reclama una nova actitud, una nova mirada, una possibilitat nova d’aprendre i es rebel.la contra un sistema limitant que en aquell moment representa aquella professora. Sempre m’he trobat a gust a les aules en els que hi ha nois i noies rebels, discutidors, pesats en les preguntes . Confesso que ara els trobo a faltar. On són? Tant els hem adormit? Potser perquè enyoro els esperits rebels , em dolen les expulsions fruit de la indiferència, aquelles que, a banda de la possible reacció abrupta del moment, no hi ha noció del perquè s’ha arribat al càstig límit i es demostra que no s’ha comprès que dins l’aula el que preval és el dret d’aprendre de tothom , inclòs el d’un mateix. En tots els casos, és fonamental que després de l’acció expeditiva, hi hagi un relat , una narració dels fets per part dels seus protagonistes. Per aprendre de les experiències més tenses , viure-les no és suficient . Cal també verbalitzar-les. És des de la construcció del discurs del que ha passat que se’n podrà treure alguna conclusió necessària per a fer un pas endavant en l’evolució madurativa dels seus protagonistes. Explicar-se els fets amb la serenor de la calma ,després de la tempesta, és ineludible i només així té sentit fer ús de les mesures més extremes. L’experiència i la seva narrativa farà possible també, la transferència d’allò viscut a altres aspectes de la vida dels nostres estudiants . Segur que n’hi haurà molts que també els generaran frustració com la que ara poden sentir dins el nostre sistema educatiu. I no sempre podran deixar-se dur per la reacció trencant regles del joc. Hauran de saber desenvolupar actituds resilients . Si aquest procés descrit es pot donar després d’una expulsió, el mal moment no haurà estat en va. I si a més , el treball serveix per a recuperar l’esperit rebel transformador que fa qüestionar les nostres pràctiques docents, el guany haurà estat doble. "Dos excessos han d'evitar-se en l'educació dels joves: massa severitat i massa dolçor".

Plató (427 a.c- 347 a.c)

stats