El català en blanc i negre

Iniciàvem la nostra escolaritat en els darrers anys de la dictadura franquista. Eren els anys de la televisió en blanc i negre, dels diumenges d’estiu a la platja, d’hiverns freds amb mitjons llargs i genolls gelats. Ens escalfàvem amb estufes elèctriques i ens ventàvem els migdies tòrrids d’estiu. Vam aprendre a llegir de la mà de l’Enyd Blyton amb totes les seves sagues i vam descobrir les primeres lectures en català amb els llibres de la Galera. Mítics són els títols del “Zoo d’en Pitus”, “La ciutat sense muralles” o el “Viatge al País dels Lacets”. Vivíem en una suau austeritat i sobretot, distrets pels nostres adults que ens volien protegir de les darreres envestides del franquisme moribund.

El blanc i negre va anar prenent color davant els nostres ulls astorats, amb les primeres eleccions democràtiques, la recuperació de les institucions catalanes , els onzes de setembre massius i el sentiment compartit que tot era possible i tot estava per fer. Admiràvem el compromís dels nostres adults en la construcció de les noves estructures democràtiques , amb les seves llargues tertúlies , debats i discussions envoltades pel fum del ducados . Les enteníem com a signes inequívocs del canvi, com a formes adscrites a la nova llibertat. La banda sonora d’aquells temps basculava entre l’Estaca del Lluís Llach, el Mediterráneo del Serrat i els anglosaxons Supertramp, Police o els sempre enyorats Beatles i Rollings. Melodies totes elles, en perfecta sintonia en aquell món il.lusionat i il.lusionant dels primers anys de la transició. Descobríem amors polítics alhora que els romàntics. Els que vam néixer en la dècada dels seixanta , vam ser sobretot espectadors dels canvis. Havíem nascut un pèl tard per a ser-ne els protagonistes. Vam tenir la sort de ser els primers beneficiaris de l’etapa democràtica i no sé si pel fet d’haver vist passar la història des de la barrera , després hem sabut defensar prou, tot allò que s’havia aconseguit. Ara que som els adults i ens toca el paper destacat de la pel.lícula tinc la sensació que ens ve gros. Estàvem acostumats a veure fer passos endavant , però no estàvem gens acostumats a fer-los cap enrere. I ara , en poc temps n’estem fent molts enrere. Alguns de nosaltres vam tenir al davant adults que van saber canviar, des de dins, les estructures rovellades de les escoles d’aquells anys. Eren anys que les idees de la pedagogia activa arribaven amb força i els més agosarats les van anar introduint al sistema, amb el franquisme encara viu. Vaig tenir la sort de poder estudiar en un d’aquests llocs agosarats. A tercer d’EGB vaig començar a aprendre el català i en català. Molt aviat vam aprendre a escriure la ela geminada , a distingir esses sordes i sonores , a posar accents oberts i tancats i a dir excel.lent enlloc de sobresalient. Certàmens literaris com el de St. Jordi, ens van permetre fer les nostres primeres i matusseres poesies en català. Les persones que van fer aquesta aposta la van fer molt convençuts i sense vacilar . Les generacions següents van poder-la rebre de manera normalitzada , donant un dels èxits educatius amb més consens: la immersió lingüística. Avui , com qui res, amb més de trenta anys de diferència ens trobem en una disjuntiva que ens pot portar de nou a haver de fer reivindicació d’allò que ja havíem aconseguit. De nou, una llei escrita des d’un posicionament massa ideològic, ens demana que tornem a fer defensa d’una llengua a l’escola, una llengua que és la pròpia, la llengua catalana . Si aquest plantejament dibuixat per la l’avantprojecte de la LOMCE no es modifica, haurà quedat molt clar que no s’ha entès quin és el valor que té per a nosaltres i que en menystenir-la ens sentim poc respectats com a ciutadans. Espero que la generació que vam veure com a espectadors la construcció de l’etapa democràtica més llarga de la nostra història (per bé que imperfecta i de salut feble) , la que he fet possible la innovació pedagògica i el reconeixement del català com a llengua vehicular al nostre sistema educatiu, estigui ara a l’alçada per seguir-la defensant , tot passant de la còmode barrera a l’escenari de l’acció. Cada llengua conté, expressa i transmet no solament una càrrega de memòria singular sinó també una energia evolutiva del seu futur ( George Steiner).