M'obres la porta?

Xefs i cuiners de la innovació educativa

cu-5 Zoom

cu-5

Darrerament he tingut l’oportunitat de conèixer alguns dels projectes pedagògics innovadors que s’estan duent a terme a centres educatius del nostre territori. Hi vaig posicionada i convençuda abans de veure’ls. Entenc que estan obrint el camí del que hauria de ser una onada col.lectiva de renovació directament recolzada per les autoritats competents.

Admiro la capacitat i determinació dels professionals que ho estan fent possible i sobretot els qui estan o han estat a la cuina del canvi, pensant-lo i elaborant-lo fins que l’han servit a la taula de la seva comunitat educativa. Aquest procés s’ha hagut de coure en el seu punt just de cocció perquè no quedés cru i fos indigest i perquè no es cremés abans de provar-lo. Cada centre ha disposat de cuines molt diferents : alguns han disposat de mitjans i d’altres han hagut de fer moltes hores extres. Malgrat aquestes diferències tan notables de sortida, tots ells tenen punts d’arribada coincidents. Això ens posa en evidència que la tria dels ingredients ha estat similar i ha permès quallar la viabilitat d’aquests projectes. Després d'observar-los, m'atreveixo a descriure'n alguns de comuns:

Tenen definida una idea del que vol dir innovar. Part del seu procés de canvi ha passat per consensuar-ne el concepte. Han observat la realitat canviant i han constatat que si l’objectiu de l’escola és en essència l’aprenentatge, cal assegurar-lo amb les formes adients al context històric que es viu. En cap cas he detectat intencions d’escatimar sabers, sinó ganes d’assegurar-los a través de circuits que sabem que són imprescindibles per crear adhesió a l’aprenentatge. Aquests circuits passen per normalitzar a l’escola la visió integral dels nois i noies del segle XXI, que pensen, senten i fan com a ciutadans del segle XXI.

Aquests centres han estat capaços de crear projectes pedagògics que han aglutinat tota la comunitat educativa al seu voltant. El projecte orienta les accions educatives i d’aprenentatge, integra a les famílies com a part activa d’aquest aprenentatge mentre que, al seu torn, el centre s’insereix dins el seu poble o ciutat. Han tirat a terra les muralles invisibles que encara tenen molts centres educatius i des d’allà irradien la seva activitat cap enfora. Conviden als de fora a què hi entrem, que els coneguem i sapiguem què fan, com ho i per a què ho fan, a dins.

Davant d’aquests projectes hi ha un lideratge clar, referencial, allunyat de l’autoritarisme i revestit d’una clara autoritat. Aquella autoritat que prové de les accions i actituds inspiradores i esperançades. Amb visió de futur. Una autoritat que prové de saber-se fer preguntes sobre la intenció i l’atenció del què es fa i el què s’ha de fer. Un lideratge que és capaç de patir i gaudir al costat dels seus. Un lideratge que pot ser d’una o unes persones a les quals el seu equip reconeix perquè les sent a prop i se saben recolzats.

En els centres innovadors, els docents saben quin és el projecte i cap on han de dirigir els seus esforços. N’hi ha de molt entusiastes i molt convençuts. D’altres, demanen més temps per adaptar-se als canvis metodològics que aquest comporta. Els docents d’aquests centres dediquen molt de temps i molta energia mental en tenir cada dia apunt tot allò que s’anirà esdevenint dins l’aula hora a hora. Qui no és dins l’aula , aquesta dada li pot semblar irrellevant, els que hi som, sabem molt bé què vol dir sostenir al llarg del curs, el ritme i el nivell de les activitats que volen ser innovadores i exitoses per a l’aprenentatge dels nois i noies. I a molts d’ells, encara els queda temps per a rebre a docents d’altres llocs que ens delim dels seus projectes i ens obren les seves portes en horaris intempestius. Hi ha una dada fonamental: la tasca docent és per ella mateixa estressant, però desborda molt quan li falta sentit i orientació. Si la pressió es dóna dins context orientat al canvi amb sentit, el cansament es viu des de l’alegria i la satisfacció professional, un fet gens menyspreable.

I com ho viuen les famílies? Entenc que a les famílies actuals se’ls/se’ns demana molt: hem d’educar en la complexitat i la incertesa com a paradigma socialment instal.lat . Els pares som aprenents mentre eduquem i tenim competència de mil factors que ens ajuden poc. Dubtem molt els pares d’avui. I aquests centres obren les portes a les famílies , els diuen que allà hi fan falta, que sovint hi hauran d’anar i no només per a rebre les notícies sobre el seu fill. Hi hauran de participar activament. Els demanen d’entrada un acte de fe en una manera diferent d’aprendre que també podria crear dubtes a més d’un. Però darrera hi capten aquell projecte entusiasta i l’abracen. S’hi llancen i el resultat els fa creure que no s’han equivocat. Que els seus fills aprenen des de l’alegria, des del gaudi. I està clar que allò no té preu. Perquè és cert, veure’ls treballar diferent, no té preu. Ho he pogut comprovar.

Les aules es transformen, algunes ja no tenen taules i cadires tradicionals, els seus habitants naturals s’hi mouen diferent: hi circulen, s’hi relacionen, hi creixen, hi viuen i s’hi transformen, en definitiva : aprenen. En això, ells, els nois i noies, no enganyen, no poden. Un xicot de primer d’ESO em deia: a mi no m’agrada gens estudiar, però des que treballem així, m’agrada molt venir a l’escola. Si això és la innovació, benvinguda. El que és segur és que aquest noi i tots els qui com ell creien que no els agradava estudiar, ara fan una cosa molt més gran : aprenen i se senten adherits a aquesta acció que, per anar bé, hauran de fer al llarg de la seva vida.

Una admiració profunda per tots els que feu possible la transformació educativa en aquests moments, tot recuperant i readaptant als nostres temps un esperit que té una tradició històrica al nostre país. Gràcies a tots i en especial que us he vist més de prop: Gràcies Boris Mir i Sergi del Moral de l’IES les Vinyes. Gràcies Coral Regí de l’Escola Virolai. Gràcies Jordi Carmona de l'escola Garbí. Gràcies Pepe Menéndez en representació dels Jesuïtes i gràcies Antoni Burgaya en nom de les Escoles Pies. Gràcies també a les escoles que treballeu en comunitats d’aprenentatge i a totes les que no us conec i segur que esteu fent una tasca extraordinària d’innovació pedagògica. Gràcies també gràcies als vostres claustres, famílies i nois i noies que us acompanyen en aquest apassionant camí. Ara només cal que, el que feu vosaltres, s'esdevingui el normal i no l'extraordinari.