Criatures 12/01/2014

Vull ser Neymar

3 min

Ja fa temps que a casa , com a moltes de les cases del nostre país, els caps de setmana estan supeditats al calendari dels partits de futbol del nostre fill. També ho estan els alguns vespres de la setmana quan té els entrenaments. Ni els exàmens ni el cansament són excusa per a saltar-se’ls. Només la febre pot ser un fre . Dies freds i gelats que per altres causes no es mouria de casa, el fan sortir corrent a la seva cita. El grau de compromís i d’implicació que el meu fill té pel seu esport predilecte, no té comparació amb cap de la resta de les seves activitats, i per descomptat tampoc amb els seus estudis, que es troben en un graó inferior al futbol dins la seva escala de preferències. Després d’uns quants anys seguint de prop les lligues corresponents del futbol base, he constatat que aquest és un fenomen molt comú i digne d’anàlisi. No crec que exageri gens en dir que en aquests moments el futbol base està complint una funció social de primera magnitud i fins i tot crec que ha catalitzat en bona part , el desencís i el malestar de moltes famílies pel que fa als efectes de la crisi actual. Aquesta afirmació que pot semblar un xic frívola se sustenta en una realitat viscuda en els camps de diferents barris i ciutats de la geografia catalana. Em segueix sorprenent veure la quantitat de pares implicats en les juntes del diferents clubs de futbol, o fent de delegats dels diferents equips, o simplement amb l’assiduïtat i passió amb la que van cada setmana al camp per veure els seus fills. El futbol es viu , en la majoria de llocs, com una il.lusió, com una possibilitat de futur, com un fet aglutinador que reforça un sentiment de pertinença. Crea equip en els fills, però també entre els pares. Molts dels nostres fills troben en el seu club futbolístic un espai que potser no tenen fora . Alguns reforcen el seu autoconcepte gràcies al gol que han marcat a l’equip contrari rebent les abraçades dels seus. Alguns han aconseguit integrar-se dins la nostra societat gràcies a xutar bé la pilota, encara que la seva pell sigui més fosca que els de la resta. El futbol base ha estat , com la majoria dels esports, un factor integrador l’abast del qual encara no hem vist , però entenc que quan aquestes generacions arribin a l’edat adulta, hauran fet un pas de gegant en aquest sentit. Val a dir que no tot són flors i violes en el futbol base. Un esport és una activitat extraescolar, la majoria dels nostres fills, no seran futbolistes professionals . Està molt bé que mentre duri, se sentin part d’un equip i estimin el seu club, però en aquests moments , entre tots, estem donant al futbol una categoria de prioritat. Potser a falta d’altres referents, el futbol ha vingut a ocupar l’espai en el que haurien d’estar jugant les idees, la cultura, o la mateixa societat. Si el futbol ocupa aquest espai, on col.loquem la resta d’aprenentatges prioritaris en la formació dels nostres fills? Estaria bé que els pares equilibréssim millor la balança d’aquestes prioritats, tot intentant traspassar la capacitat d’esforç i de compromís que els nostres fills posen en el futbol, als seus estudis, dels quals a la majoria sí que els depèn el seu futur. Una qüestió gens fàcil quan molts dels jugadors joves volen ser Messi o Neymar i el seu entorn valora el triomf espectacular i milionari. Què passaria si la meitat de l’esforç que posen per entrenar determinades jugades la posessin també en el seu aprenentatge? Quan un fet el vivim des de la passió no ens importa passar-nos hores entrenant i caient i tornant a començar, però no és precisament això el que fa falta per aprendre determinades “jugades” acadèmiques? També m’espanta observar les expectatives que posem pares i mares en els nostres nois i noies tot creient que ells són els millors. Els exercim una pressió per al triomf que respon més a el nostre orgull de pares que el de la veritable raó que pretén l’esport base. Els entrenadors i àrbitres ens en podrien explicar moltes d’històries: pressions , crits , insults viscuts prop del terreny de joc i que s’allunyen del seu objectiu formatiu. En els equips s’hi aprenen valors importants com el de saber esperar el torn, regular la impulsivitat quan es rep un atac, a exercir un sà companyerisme aplaudint el gol que hauria volgut fer un mateix, a ser humil quan hem de cedir el pas al terreny de joc al company que encara no ha jugat . Una llista de virtuts del joc en equip que no cabrien en aquest article i que al meu parer són els que hem de procurar destacar tots els qui estem implicats d’una manera o altra en un esport base.

stats