M'obres la porta?

Transformació educativa i transformació social: el repte de les comunitats d’aprenentatge.

"Som éssers en transformació, no d'adaptació” Paulo Freire.

Empesos per l’entusiasme d’una companya a qui li volem agrair que ens el contagiés, aquest juliol hem fet una formació sobre Comunitats d’Aprenentatge. Una experiència impactant i altament recomanable que ens ha apropat a un model educatiu d’èxit. Un model que es recolza sobre els principis de l’eficiència i l’equitat i en l’evidència científica , és a dir en l’aplicació d’unes actuacions educatives capaces d’obtenir els millors resultats en contextos molt diversos. Es distingeixen de les ocurrències que serien aquelles pràctiques que tot i poder ser innovadores no necessàriament suposen la millora dels resultats educatius.

Les comunitats d’aprenentatge tenen l’aval del CREA , el Centre Especial de Recerca en Teories i Pràctiques Superadores de Desigualtats de la Universitat de Barcelona, un fet que ens dóna la mida del rigor científic de les pràctiques educatives i dels objectius que es persegueixen. Els treballs del CREA formen part del projecte INCLUD-ED , el programa d’investigació de més rang científic i amb majors recursos dedicats a l’estudi de l’educació escolar, dins la Unió Europea.

Com es pot comprovar , és una proposta d’aprenentatge que compta amb una sòlida estructura científica al darrera, i per tant molt ben armada per donar resposta als principals reptes de l’educació del segle XXI. Però què són exactament les comunitats d’aprenentatge i quines són les seves principals actuacions educatives?

Les Comunitats d’Aprenentatge són escoles inclusives que pretenen la transformació social i educativa a través de les interaccions i la participació de totes les persones que formen la comunitat educativa. Per aconseguir-ho, porten a la pràctica el que s’anomena l’aprenentatge dialògic, un concepte que parteix de la idea que les persones aprenem a partir de les interaccions amb els altres. Quan les persones dialoguem , donem significat a la nostra realitat i construïm coneixement, primer des de la perspectiva social i col.lectiva per interioritzar-lo després, com a coneixement propi. Una idea de l’aprenentatge clarament inspirada en Vigotsky que n’és un dels seus referents.

És per això que en les comunitats d’aprenentatge es compta amb totes aquelles persones que a través de la seva interacció poden donar significat i construir coneixement a tots els nois i noies: mestres, però també famílies, persones voluntàries, institucions i associacions del barri on es troba l’escola , són referents clau. Totes elles poden fer aportacions que beneficiïn i enriqueixin l’aprenentatge i s’entén que la responsabilitat sobre aquest aprenentatge , és compartida.

En aquests centres es defensa el funcionament dels grups heterogenis perquè hi ha el convenciment que les persones tenim capacitats i no dèficits i es posa en valor la transferència cultural de la multiculturalitat com una font de coneixement. S’entén que qualsevol persona pot viure de la forma que vulgui però que tothom ha de tenir les mateixes oportunitats de realització. Es renuncia a abaixar els nivells d’aprenentatge , tal com sol passar als agrupaments de reforç que hi ha a molts centres, i sobre els alumnes es posen les més altes expectatives. Les interaccions dialògiques ajuden a augmentar les expectatives dels nois i noies i creen sentit en relació als seus aprenentatges.

Les actuacions educatives que permeten dur a la pràctica tots aquests objectius són els grups interactius, les tertúlies dialògiques, el model dialògic per a la resolució de conflictes i la participació directa de la comunitat dins l’escola. El diàleg i la interacció és el fil conductor de totes aquestes actuacions.

Especialment impactants són els grups interactius, una forma de treballar a l’aula en petits grups, cada un dels quals compta amb la dinamització d’un adult voluntari que procura que la tasca assignada pel docent de l’aula es faci de manera satisfactòria per part de tots els aprenents. Cada vint minuts es canvia de tasca de manera que durant una hora de classe s’ha passat per cinc activitats diferents amb els seus dinamitzadors voluntaris corresponents. El diàleg entre iguals és de fet el que acaba assegurant que cada noi o noia arribi a assolir la tasca accelerant globalment el seu procés d’aprenentatge. És habitual que nens i nenes de quatre i cinc anys llegeixin fluidament gràcies a aquesta metodologia i comprovar-ho, posa la pell de gallina.

La implicació dels voluntaris que entren a l’aula, no deixa indiferent. Són habitualment pares o mares, monitors d’esplais , persones vinculades a les entitats del barri, o ex alumnes , de procedències culturals i socials molt diverses que lluny d’entorpir l’evolució dels nois o noies, l’engrandeixen. La comunitat entra a l’escola o l’escola entra a la comunitat? Sigui com sigui , una i l’altra s’apropen i les fronteres es desdibuixen per transformar-se a l’hora.

Una de les qüestions que m’ha permès descobrir la immersió a les comunitats d’aprenentatge ha estat el grau de connexió existent entre els seus plantejaments i els de l’educació relacional en la que treballo fa un temps. L’educació relacional es fixa en el valor determinant que té la relació entre estudiant i mestre en el seu procés d’aprenentatge. Una relació que passa per la interacció i el diàleg i que en la seva en absència , l’alumne queda relegat a la invisibilitat. Les comunitats d’aprenentatge ens demostren amb resultats incontestables, l’enorme pes que té la interacció en l’aprenentatge de manera que té la capacitat fins i tot , d’accelerar-lo.

També la coincidència en la importància de l’acompanyament en els processos d’aprenentatge. Un acompanyament que es dóna al llarg de la formació i des de més d’un nivell: no només hi ha el mestre que educa , hi ha la mare, hi ha l’àvia, el veí o l’entrenador de futbol: és la tribu qui educa. Un enfoc des d’on es treballa amb el programa Xerpa o tots els projectes d’aprenentatge servei en els que és la comunitat sencera la que s’implica en la formació dels joves.

L’acompanyament en sentit ample és el que relliga moltes de les actuacions innovadores actuals, de les quals hi hauria d’haver una posada en comú . Hauria de ser possible acostar els avenços de les comunitats d’aprenentatge amb les de la xarxa d’instituts innovadors per exemple . Molts esforços que s’estan fent , es podrien multiplicar . A ells els demanaria que ens fessin de referents a la resta de centres , sobretot als de secundària on tenim una gran assignatura pendent: consolidar un canvi educatiu que asseguri l’equitat i l’eficiència , que no renuncïi a les expectatives dels seus alumnes en l’assoliment dels nivells dels seus aprenentatges i que ho pugui fer a través de pràctiques contrastades científicament.

Una reflexió per a l’estiu si més no...

P.D. pàgina web de les comunitats d’aprenentatge: http://utopiadream.info/ca/?page_id=10