Criatures 12/12/2014

Patir o gaudir el segon de Batxillerat?

4 min

Havia escollit aquell batxillerat perquè tota l’orientació rebuda indicava que era el més adient per a ell. El primer curs va ser de descoberta: un nou sistema, nous llenguatges, noves formes d’estudiar. S’hi va anar adaptant. Al principi amb il.lusió, després amb un cert cansament i cap al final amb cert desencant. Un parell de matèries pel setembre van comportar-li un estiu feixuc però finalment ho va aprovar tot. Estava intranquil per un Treball de Recerca que no veia massa clar com afrontar-lo , sense un tutor present ni atent que l’inspirés cap confiança. Havia demanat un canvi però la casuística generada per la baixa de maternitat de la tutora de classe i la seva coincidència amb el termini de dies per a gestionar el canvi , li ho havien impedit. Estrany però cert. Va iniciar el segon curs immers en una crisi personal: amors frustrats, desorientació al voltant de les decisions de futur que se li acostaven i un entorn acadèmic gens càlid. Un còctel poc digerible per a fer front al ritme d’un curs molt curt, molt intens i que no està per punyetes. Es va espavilar com va poder amb el treball de recerca. En acabar-lo se’l va mirar de fit a fit i li va agradar . No estava malament: complia els requisits bàsics i d’aquell tema n’havia après. Un aprovat amb baixa nota el va desmoralitzar, però calia continuar. Les hores dedicades a aquest treball li havien endarrerit les feines i l’estudi de les matèries . El final d’avaluació s’acostava. Tal com havia intuït els resultats van ser decebedors. Les seves dificultats, lluny de fer-se petites , s’engrandien. Sol no se n’estava sortint. Ho veia clar, però què podia fer? Dir-ho al tutor? Dir-ho als pares? esperar que ho notessin? Evadir-se? Els resultats acadèmics van fer saltar l’alarma. Els pares van buscar-li suport i van començar les classes de repàs. Quan preguntava als professors què faltava li deien : falta una mica, esforça’t, no treballes prou, organitza’t! Amb aquelles paraules, ell no en treia res en clar: s’esforçava el que podia encara que per ell aquell esforç tenia poc sentit . No tenia clar perquè havia de lluitar per un curs del qual no veia què li aportava. I entre sentiments de culpabilitat per no acomplir les expectatives posades en ell, es preguntava com podia fer més , com es podia organitzar millor, com podia aconseguir arribar si ningú li explicava la manera. Perquè mentrestant, ell estava molt ocupat buscant-se a sí mateix, a intentar saber qui era i què volia, a entendre perquè la primera relació amb aquella noia se n’havia anat en orris. Però d’això ningú n’hi parlava, i això a ell , li prenia molta energia. Amb el repàs va aconseguir entendre més i escurçar la distància entre ell i el ritme del curs. Una mica més sense que fos suficient per aconseguir un segon trimestre millor que el primer. Malgrat tothom es pensava que abandonaria, ell va fer el contrari. Va decidir continuar lluitant pel curs, es va dir a sí mateix que encara no llençava la tovallola i miraria de demostrar-se que era capaç de sortir del seu propi bucle. Algunes matèries van millorar i fins i tot algun professor li va reconèixer. Es va sentir reconfortat. La inèrcia el va empènyer cap aquell final de curs. I van arribar els exàmens de recuperació. Se’ls va preparar motivat, amb ganes d’aprovar el curs. Havia començat a trobar alguna sortida per a l’any vinent que el començava a il.lusionar. Allò l’estimulava per afrontar un paquet d’exàmens considerable. Va posar-hi hores i molta intenció. Començava a veure la llum al final del túnel. Però el destí havia previst un final diferent al que ell havia imaginat. En recollir les notes va saber que no havia aprovat cap de les matèries que s’havia presentat. Les explicacions van ser vagues i confuses. Seguia faltant la mica, seguia faltant organització, seguia faltant, seguia faltant... Aquesta és una situació tipus dins les moltes possibles a Segon de Batxillerat. Al costat de les experiències frustrades també hi ha les que surten bé i feliçment el noi o la noia troba allò que busca i li dóna sentit cara futur. Unes conviuen amb les altres i solem recordar als que no els va tan bé , l’exemple dels que se’n surten, una tàctica gens efectiva perquè justament per ells la gran dificultat és poder emular aquests alumnes referents. La pretensió de descriure aquestes situacions, per a molts ben familiars, és la de poder donar visibilitat a un patiment que té costos molts alts per a qui el passa. Són d’aquelles experiències que marquen i de les que se sòl aprendre molt, però es poden viure des de la incomprensió o des de la mirada comprensiva de l’entorn de cada noi i noia i a triar jo em quedo clarament amb la segona. Per una raó irrefutable: Quan ens sentim compresos ens obrim , des de l’agraïment, al canvi transformador que ens permet superar els obstacles que ens encallen. Des d’aquestes ratlles un reconeixement cap a tots els nois i noies que al marge dels seus resultats acadèmics, estan fent segon de Batxillerat, estan acabant el seu primer treball de recerca i esperen aquests dies de Nadal per a desconnectar. I qui sap si mentrestant potser poden descobrir què volen ser quan siguin grans! Bones Festes a tothom!

stats