“Cap aprenentatge significatiu es pot donar sense una relació significativa” Rita Pierson.
En el darrer article vaig fer unes reflexions al voltant de les xarxes de relacions que ens defineixen i de la importància d’acompanyar als nois i noies que no compten amb una estructura sòlida d’aquestes. Mentre l’escrivia vaig tenir clar que l’article necessitava complementar-se amb l’observació de la xarxa de relacions que hem construït els adults. L’experiència viscuda ens ha configurat aquesta xarxa i d’aquí n’hem extret el concepte de com són les nostres relacions: poden ser riques, pobres, mediocres, fràgils, fortes o de tantes altres maneres com adjectius tinguem per a sentir-nos-hi identificats. Amb ell ens movem en els diferents espais de la nostra vida. Poques vegades però, ens som conscients i desconeixem el pes que té aquest autoconcepte en el nostre dia a dia. La realitat ens mostra que ens condiciona i molt perquè el nostre auto reconeixement, la nostra pròpia percepció, està determinada per la manera com hem après a relacionar-nos i del retorn que dels altres hem anat obtenint al llarg de la nostra vida. En el fons es tracta de com, des d’aquest concepte de nosaltres mateixos , ens posicionem en el món. Les relacions primàries i secundàries que hem anat creant , han determinat les nostres zones de seguretat i confort , de les quals emanen les nostres fortaleses , però també les que ens fan sentir vulnerables i insegurs i accentuen les nostres debilitats. L’ésser humà manté aquesta dualitat en un equilibri fràgil i tendim a apropar-nos a aquelles persones que ens aporten seguretat i a apartar-nos d’aquelles relacions que ens recorden les nostres debilitats. Un posicionament que quan és la forma habitual de relacionar-nos té els seus costos: pot passar-nos que en prioritzar relacions segures estiguem perdent possibilitats d’establir-ne de noves amb les quals ampliaríem horitzons i noves oportunitats d’aprenentatge. Una forma de relació molt present a les organitzacions a les que la innovació els espanta però sobretot una mostra del ventall possible de les maneres de relacionar-nos i que són fruit de les creences i paradigmes apresos al llarg dels anys. Tot aquest món relacional amb el que ens movem és el que arriba a l’aula quan hi som com a docents i aflora de manera indefectible mentre gestionem el seu funcionament diari. Cada docent tendeix a relacionar-se des del que, de manera conscient o inconscient, representa per ell una fortalesa i una seguretat: n’hi ha que se senten segurs posant l’èmfasi en la tasca més que en la relació , d’altres necessiten un contacte visual molt proper , alguns s’acosten més des del gest còmplice, d’altres se senten estranys entre els nois i noies. N’hi ha que busquen el reconeixement i l’elogi ràpid dels alumnes, d’altres busquen comprendre’ls, uns creuen que necessiten mà dura, d’altres més diàleg. Maneres diverses fruit de xarxes de relacions diverses que totes van passant per davant dels nois i noies cada dia. Però el millor de tot, és que aquests nois i noies també tenen el seu propi codi relacional força definit i entre uns i altres aleshores es dóna la interacció. Aquesta interacció té molt d’imprevisible i allò que funciona bé en unes aules , pot no funcionar gens amb unes altres. Els alumnes i els mestres i professors tenim patrons de relació que contenen zones de tolerància i zones “límit” que no podem o no volem traspassar. Uns tolerem bé actituds que d’altres no poden i ens sentim al límit on d’altres encara en són lluny. Saber en cada moment quin és el “respirar” de cada noi o noia davant la relació que establim amb ells i el nostre respirar amb la seva interacció , és una tasca que requereix un bon autoconeixement relacional, unes afinades capacitats d’observació, intuïció i escolta i una actitud oberta que permeti reconèixer les nostres vulnerabilitats i les vulnerabilitats dels altres com a part integrant de totes les xarxes de relació humana. Si acceptem que la nostra xarxa de relacions té una incidència clara en la nostra tasca educativa, estem donant tracte de reconeixement a la dimensió relacional humana present en tot acte educatiu . Tal com diu la mestra i educadora americana Rita Pierson , l’educació és una relació.
