M'obres la porta?

L'adopció ja és major d'edat

Ja fa divuit anys que vam començar a fer els papers per a adoptar els nostres fills. Eren temps més estables que els actuals, però l’adopció tot just començava a treure el nas entre nosaltres, si més no, l’adopció internacional.

Les raons que porten a les persones a fer una adopció són diverses, però el que les equipara és que sempre és una tria . Es decideix viure la maternitat o la paternitat adoptiva. Mai ens convertim en pares o mares adoptius per sorpresa o fruit d’un ensurt. Abans d’omplir el paper de la sol.licitud, la idea ha madurat dins aquells entorns íntims en els que cadascú es troba amb sí mateix i amb la persona que compartirà l’experiència. Aquí només cap la unanimitat i el consens per decisió.

Les experiències de l’adopció internacional són singulars,intenses i intransferibles . Cap d’igual i alhora versemblants. El fet familiar, sigui quin sigui el seu origen, és, per definició, així. A casa hem normalitzat tant la nostra manera de ser família, que a vegades fins i tot oblidem que un dia el destí ens va ajuntar en els orfenats de la mare Teresa de Calcuta a l’Índia. Ens n’oblidem tant , que quan rebem les mirades lògiques de la curiositat , ho tornem a recordar feliçment.

Però en aquestes alçades de la pel.lícula, ja tenim la possibilitat de saber quines són les especificitats pròpies de les famílies adoptives idistingir-les d’aquelles que són comunes a les de la resta, perquè entretant els nostres fills han crescut. Amb la perspectiva que ens dóna el temps, observem que en general estan socialment molt ben adaptats al seu entorn, tenen bons vincles afectius i són persones globalment felices. Aquest és el primer gran èxit del fet adoptiu, però és un èxit que no ve sol. Ve acompanyat d’un sac que tot sovint pesa. És el sac que transporta un tot desconegut que manté una relació molt estreta amb el que defineix el seu present.

I és que a diferència de nosaltres, els nostres fills no han fet cap tria. Arriben a l’adopció per un inici vital que com a mínim passa per una pèrdua ben dolorosa. Perdre els progenitors quan es comença a viure, deu fer molt de mal, tant, que les connexions neuronals se’n ressenten molt de temps. Les dades que ens arriben d’estudis europeus - d’aquí encara no n’acabem de tenir- ens diuen que entre el 20% i el 40% dels menors adoptats, tenen problemes de llenguatge , tenen problemes a l’escola per centrar l’atenció i tenen conductes hiperactives, factors tots ells, que incideixen en el rendiment i en els seus aprenentatges. Els estudis també ens indiquen que aquestes mancances se solen compensar amb el recolzament altíssim que les famílies solen donar a aquests infants.

De ben segur, la neurociència deu estar en disposició hores d’ara de donar-nos una explicació científica del que suposa per a un cervell que ha patit un fort impacte d’inici, d’ haver de compensar per altres vies , les connexionsque no s’han pogut fer de la manera habitual. El que és cert és que dins les famílies adoptives, aquestes qüestions ens són ben properes en més o menys grau i m’agrada comprovar que ,malgrat els enormes esforços que hem fet pares i fills adoptius per tirar endavant la seva escolaritat, molt d’ells ja han pogut decidir i triar quin tipus d’estudis volien seguir fent , després de l’etapa obligatòria. Això em porta a comentar al que és per a mi el segon gran èxit de l’adopció internacional: darrera de cada vida adoptada, hi sòl haver una gran lliçó de superació: la superació d’haver pogut sobreviure quan les circumstàncies de sortida eren molt adverses , la superació d’un gran canvi vital en el moment de l’adopció, la superació del fet de ser diferent en la majoria d’entorns i la superació de les dificultats implícites de l’aprenentatge. I sí, ens enfadem i discutim cada dia com a totes les cases , i ens trobem amb tots els reptes propis de cada edat: hores de sortir i tornar a casa, primeres parelletes, límits , normes etc. En definitiva, participem també de tot el que és inherent al fet de ser pares i mares.

El tercer èxit del fet adoptiu crec que el tenim una mica pendent. Fora bo que en temps de diversitats com el nostre , poguéssim donar millor resposta a les seves especificitats en tots els que estem implicats en els seus aprenentatges. Conèixer millor les característiques associades al fet adoptiu facilitaria molt la comprensió i l’atenció que necessiten tots aquests infants mentreells van madurant i omplint mica en mica les zones cegues amb les que un dia van arribar.