Criatures 23/05/2012

Intel.ligència col.lectiva

4 min

Si el groc ha estat el color de la setmana educativa, les reflexions que d'ella se n'han desprès , m'han permès donar algun tomb més, a la idea de l’Educació Interior Bruta que plantejava en el darrer article.

Per prioritzar aquest índex en l'eix del benestar d'un país, abans s'han d'haver definit els valors que s'hi volen ponderar.

No és tasca fàcil, però alguns conceptes hi van a parar de manera natural:

Daniel Innerarity , filòsof i autor entre d’altres de “La democràcia del conocimiento”, parla de la intel.ligència col.lectiva. Diu que les organitzacions intel.ligents són aquelles que el seu saber és major a la suma dels sabers particulars que la composen i que en aquest sentit és millor la diversitat que la competència, és a dir, que en les organitzacions , la intel.ligència col.lectiva és superior si les persones que en formen part presten atenció diversa a la realitat més que no pas si hi ha persones brillants però que pensen igual. Per augmentar aquesta intel.ligència col.lectiva o saviesa pública creu que hem de tendir a buscar el contrast fugint d’aquells que pensen massa igual que nosaltres , percebre millor el que és comú - per aconseguir-ho ens calen millors instruments que ens indiquin el retorn de l’impacte de les nostres responsabilitats - i finalment superar les decisions individuals agregades perquè només són un conjunt d’interessos particulars. Els seus plantejaments ens remeten a una idea de responsabilitat que, en aquests moments difícils, entenc que ens demana posicionament: Des de quina actitud estem exercint la nostra responsabilitat individual i col.lectiva per a fer de l’Educació una prioritat de país? Des de la queixa? Des de la desafecció? Des del reconeixement dels errors personals i col.lectius? Des de la implicació? Aquests interrogants, que ens poden arrencar somriures irònics o d’enuig després d’haver comprovat com n’és d’obscè i desvergonyit el nostre sistema de poder, no ens eximeixen d’haver de donar una resposta . Perquè, tal com ens diu Inneratity , anticipar el futur, ara més que mai, vol una resposta audaç, arriscada i modesta alhora que ha de venir de la intel.ligència col.lectiva. Anticipar el futur en l’educació és contradictori amb les actuals retallades. No crec que com a país ens puguem permetre malbaratar el talent dels nostres joves despullant el nostre sistema educatiu i afeblint la nostra intel.ligència col.lectiva . Ens hem vestit de groc per a fer-nos visibles en les manifestacions d’aquesta setmana, però això és una mostra del nostre desacord. Amb això no n’hi ha prou. És en aquest sentit que voldria obrir el focus per a fixar-nos en dos conceptes més que contenen càrrega de futur: L’educabilitat i la complementarietat. Tots dos va ser eixos sobre els quals va girar el debat “Podem combatre les desigualtats socials des de la infància?” que la Fundació Bofill va fer el passat dia 16 de maig a les cotxeres del Palau Robert. Hi van participar David Kirp, professor de l'Escola Goldman de Política Pública, membre de l'equip de transició de la presidència d'Obama i autor del llibre "Kids First. Five big ideas for transforming children's lifes" (Les criatures primer. Cinc grans idees per transformar la vida dels infants), Xavier Bonal, professor de sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, Jaume Funes, psicòleg, educador i periodista i Marga Mari-Klose, professora al Departament de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions de la UB i investigadora al CIIMU. Les estratègies que va plantejar l’americà David Kirp per a combatre les desigualtats socials en la infantesa i l’adolescència –assajades a diferents llocs dels EUA- són aquestes: donar suport a les noves famílies en el maneig de les circumstàncies pròpies de la paternitat , procurar una educació de qualitat des de l’etapa preescolar, vincular les escoles a les seves comunitats i promoure programes que ajudin a finançar a les famílies el cost de la formació dels fills. Totes elles, estratègies que depassen de molt l’àmbit de l’escola i de la mateixa família . Xavier Bonal apunta que sovint ens hem fixat massa en “el dins” quan les solucions estaven en “el fora” de l’escola . Activar el capital social a través de la comunicació i el suport amb les famílies té impacte en el benestar socioemocional dels infants i adolescents perquè redueix riscos i problemes . Trobar-nos amb adolescents sense projecte és conseqüència directa de no activar-lo. Construir capital social des de la visió d’un projecte i de la confiança és construir educabilitat. Quins mecanismes estem activant per a enfortir l’educabilitat? I sobretot quins mecanismes estem desactivant a redós de la crisi? No és l’educabilitat una forma de responsabilitat d’aquesta intel.ligència col.lectiva? Sembla clar que per a reeixir millor en la idea de l’educabilitat és important acompanyar als infants i adolescents en el procés de creixement. Jaume Funes va parlar de tres necessitats bàsiques d’aquest col.lectiu: La necessitat de vinculació emocional , la necessitat de l’aprenentatge i la necessitat de pertinença. Poder-les cobrir determinarà que puguin arribar a desenvolupar-se per al que poden arribar a ser. És aquí on l’acompanyament pren protagonisme. La complementarietat és aquest acompanyament , aquest compartir entre tots, allò que ajuda a construir la persona. Em crida poderosament l’atenció la figura del mentor que han desenvolupat en alguns llocs dels EUA. Una proposta real que busca acompanyar a infants i joves des de la complementarietat de la família. Aquella mena de tutor que en un moment determinat és capaç d’inspirar , des de l’exemple i el fer costat, la decisió millor per a l’acompanyat. Una proposta a treballar: no ha de ser cara, és realista i probablement eficaç per a combatre desigualtats, ara disparades per l’actual cojuntura. Una proposta responsable per a créixer en intel.ligència col.lectiva, per a construir l’Educació Interior Bruta. Algú s’hi apunta?

stats