M'obres la porta?

Guerres Civils

Un dels temes principals del temari d’Història de 2n de Batxillerat, és la Guerra Civil Espanyola. Una qüestió , que lluny de ser una novetat, és un fet interioritzat per tots els estudiants i professors que treballem aquesta matèria . Forma part del munt de temes que hauran de tenir més o menys processats per arribar a la selectivitat amb garanties.

Normalment s’hi arriba dins el segon trimestre i amb unes dotze sessions hem de fer possible que els nois i noies tinguin la visió global d’un conflicte que va deixar una cicatriu profunda en el nostre país. Cada vegada que arribo a aquest tema, he de fer l’esforç lògic de racionalitat per tal que l’explicació sigui compresa però el cos em demana cada vegada més, treballar-lo des d’un registre emocional. La Guerra Civil és trista d’explicar i com que em dec fer gran, cada any que passa, veig més la necessitat de parar-me en tot el drama humà que va suposar, més que no pas en l’evolució de les fases militars - un punt d’aquells que no et pots saltar!-.

De fet, qualsevol guerra és un fracàs del gènere humà, com ho va ser la Guerra Civil espanyola, perquè va ser un fracàs col.lectiu d’un poble enfrontat amb ell mateix, d’un poble enfrontat amb els seus propis monstres i com a tal, va acabar amb un altre gran fracàs col.lectiu de llarga durada , anomenat dictadura o Franquisme. Mai em queda prou temps per poder abordar el conflicte des d'aquesta vessant humana , el temps és un bé escàs a segon de Batxillerat . Ara, per sort i gràcies al youtube, podem veure a manera de pinzellada , els moments tràgics dels bombardeigs sobre la població civil, la fugida a França dels vençuts, moments de la Batalla de l’Ebre o el darrer parte de Guerra emès pel general Franco: “Cautivo i desarmado el ejército rojo...”

En aquestes pinzellades, podem posar el zoom sobre la nena de la mirada perduda a la frontera de Le Perthus, o en aquells homes ranquejants que arrastraven ànimes més mutilades que les seves pròpies cames, de camí cap a l’exili, o en aquells soldats gairebé adolescents que enyoraven les seves mares a les trinxeres de la Batalla de l’Ebre... Què va ser de tots ells? Us confesso que mentre explico els fets més d’un dia se’m fa un nus a la gola. Us ho deia abans, deuen ser coses de l’edat... Però , si bé la sort els va deparar a tots i cadascun d’ells , destins ben diferents, mentre uns van morir i d’altres van sobreviure , el cert és que tots es van haver d’enfrontar a la monstruositat humana. Aquest monstre, que en fer acte d’aparició, arrastra els anhels , els ideals , els somnis d’unes generacions . En aquest sentit, la Guerra Civil es va endur la possibilitat de construir un país més avançat, més culte i més lliure per a molts anys.

No sé si amb les horetes de classe dedicades a la Guerra Civil en tenim prou per transmetre tots aquests aspectes nuclears però menys objectivables d’una guerra. Em conformaria amb deixar, als meus alumnes, el neguit i la inquietud de seguir-se preguntant pels seus besavis , aquells que sense haver-ho triat i potser sense ni tan sols saber massa els motius que van menar al conflicte, es van trobar lluitant enmig d’ell, abandonant feines, cases i famílies i en molts casos també , un país i la vida. Per a molts, no hi va haver cap més reconeixement a la seva contribució.

Em pregunto sovint, si les generacions posteriors hem sabut preservar la seva memòria, si hem sabut donar sentit al seu dolor o a la seva mort. Com a país, hem avançat arrastrant aquesta cicatriu, sense saber-la gestionar massa bé i a mi em decep especialment veure com certs debats actuals, ens reprodueixen antics odis viscerals , potser mai del tot superats i més propis de les cavernes que de col.lectivitats equilibrades.

Les guerres actuals prenen formes diferents. No es lliuren al camp de batalla, es lliuren en entorns polítics, mediàtics o laborals. De vegades n’hi ha que es lliuren en entorns més particulars, són aquelles que es donen i es viuen dins de les millors famílies i tenen la mateixa capacitat destructiva dins la seva escala. Són guerres que acaben distribuïnt els papers dels vencedors i els vençuts dins de col.lectius que un dia van formar part d’un mateix projecte, i que després de la batalla hi ha perdut el projecte però sobretot les persones que el protagonitzaven. Però aquestes guerres són figues d’un altre paner, o potser d’un altre article!