M'obres la porta?

Gent que marca

Heu pensat mai quines han estat les persones que han marcat la vostra vida? Em refereixo a aquelles persones que us han deixat petjada, aquelles amb les que heu après a través del seu exemple, aquelles que han estat un referent per a vosaltres en els moments clau de la vostra vida. Aquest, és un exercici senzill però intens, perquè en fer-lo, connectem amb tot allò que té significat i sentit per a nosaltres.

No fa gaire, vaig treballar-lo amb alumnes de tercer d’ESO. Aquests nois i noies de catorze anys, van parlar dels seus referents que en la majoria dels casos són els seus pares i germans però també els seus avis o algun amic. Em van sorprendre especialment , les ganes amb que cada un d’ells sortia a exposar el seu cas. Resolien l’exposició oral amb una facilitat i una claredat que en altres exercicis no mostren. L’explicació els sortia sola. La resta dels companys escoltaven amb un silenci poc habitual i van ser extremadament respectuosos quan alguns d’ells s’emocionava, com va ser el cas d’un noi que havia vist morir el seu pare en un accident d’avioneta, o el cas d’una noia que acabava de veure morir l’avi que l’havia estat cuidant des de petita. La capacitat de resiliència d’aquests nois i noies és més gran del que imaginem sobretot si en els períodes de dol han estat acompanyats.

A banda de ser un exercici que em va colpir més del que m’havia imaginat d’inici, em va fer pensar en la importància que té a l’adolescència l’existència de referents en la construcció personal. I si als centres educatius tinguéssim referents significatius per als nostres nois i noies? Certament, el tutor i els professors som i hem d’esdevenir referents, però no deixem de ser actors adults condicionats per un marc normatiu que en moments determinats limita la nostra acció. En moments de crisi personal o en circumstàncies vitals difícils , els nois i noies poden sentir rebuig al sistema educatiu i sentir-se’n allunyats quan ni les seves famílies ni els resultats acadèmics acompanyen. El seu rebuig té moltes maneres de mostrar-se i quan això passa , les eines amb què compta un centre educatiu per a recuperar-los, poden ser limitades.

L’anuari 2011 de la Fundació Bofill “L’estat de l’educació a Catalunya” realitzat per Miquel Martínez i Bernat Albaigés conclou, entre d’altres aspectes rellevants , que s’ha d’invertir en adhesió educativa. És a dir, s’ha d’invertir en aconseguir que els nostres alumnes no es despengin del sistema educatiu abans d’hora, que s’hi trobin a gust i sentin que en formen part. Una qüestió que necessita la voluntat del jove, però que pot aconseguir-se amb el suport de programes socials ben dissenyats per aquesta finalitat.

Una proposta que no seria cara i podria resultar eficaç a l’hora millorar l’adhesió educativa seria la de fomentar la figura del mentor que acompanyés l’escolaritat dels joves més vulnerables. Aquesta persona podria ser un company més gran que comptés amb la confiança del noi o noia i que des de la seva experiència el recolzés a seguir dins el sistema educatiu. El mentor podria rebre una formació bàsica que l’acredités per a aquesta tasca. El programa tindria un enfoc preventiu.

L’abandonament prematur , ara més que mai, és un peatge massa car per als joves, les seves famílies i la societat . Sense formació tenen tancades les portes al món laboral. Em fa feredat pensar que a Catalunya hi ha un 21,9% de persones d’entre 16 i 24 anys que ni estudien ni treballen. Hauria canviat la sort de molts d’aquests joves, si en un moment determinat haguessin trobat una mà amiga que els hagués reconduït en les seves decisions? Possiblement a tots no, però a molts sí.

Els programes socials preventius que creïn adhesió a l’escolaritat i a la formació com pot ser aquest, són més necessaris que mai . Sense gairebé cost, no hi ha excuses per a no dur-los a terme si es creu que poden ser efectius. Futurs problemes socials més greus es poden evitar si al costat d’un jove que vol desertar, hi ha algú significatiu per a ell que l’anima a continuar.

“Si ajudo a una sola persona a tenir esperança, no hauré viscut en va”Martin Luther King (1929-1968)

Gent que marca from teresaterrades