L'apunt docent

Jordi Roca i Font

La resposta més clara

Fa uns anys era força habitual que a mig curs vinguessin alumnes nous d'orígens diversos a les aules, podies començar el curs amb vint alumnes i acabar-lo perfectament amb vint-i-dos o vint-i-tres, depenia molt de l'entorn on estava l'escola. Avui en dia, amb la crisi aguaitant, aquesta pràctica es dóna en menor nombre.

Sempre recordaré un dia que estava fent classe i em van fer sortir un moment per dir-me que s'incorporava un alumne nou. Me'l van presentar i se'l veia ben tímid, no em va dir res. Com que a l'escola on treballava no hi havia aula d'acollida aquest vailet entraria a classe l'endemà a escoltar el que pogués i a intentar relacionar-se amb el grup; jo havia d'estar al cas de tot el procés. Desconeixia si parlava català o castellà tot i que m'havien dit que provenia d'una altra escola catalana d'on havia aterrat feia uns mesos del Marroc.

L'endemà va venir i es va estar quasi tota l'estona sense obrir la boca, seguia sense conèixer el seu nivell lingüístic. A l'hora del pati el vaig estar observant i vaig veure que era dels futboleros, no va parar de jugar. Acabada l'hora de pati m'hi vaig acostar i li vaig preguntar parlant a poc a poc:

- Què, com ha anat?

- M'han cardat una hòstia al genoll però estic bé.