El pla de les mentides

Si heu estat una mica el cas de les notícies haureu vist que a Andalusia el senyor Javier Arenas s'ha postulat com a defensor dels drets lingüístics dels andalusos d'una manera que faria envermellir qualsevol persona capaç d'agafar un llibre i llegir-ne el títol. Aquest personatge, que m'imagino repassant obsessivament a Youtube l'escena de Moisès obrint les aigües del mar Roig, va dir que seria bel·ligerant (sic) defensant els drets dels andalusos escampats pel món però en realitat estava dient que defensava el Decret de Nova Planta: un conjunt de lleis que més aviat contemplaven poc la immersió lingüística en els regnes conquerits.

A Andalusia m'imagino que hi deu haver poca gent que no tingui algun o altre contacte amb andalusos o fills d'andalusos que actualment visquin a Catalunya. Una parella d'amics m'ho deien: - A l'estiu quan anem allà a veure la família ens diuen los catalanes. Són una parella fills tots dos de segona generació d'andalusos que van venir a viure a Osona; a l'escola van aprendre català gràcies a la immersió lingüística i ara, perfectament bilingües, es parlen entre ells en castellà i parlen en català als seus fills; amb normalitat, sense cap tipus de coacció, sense bel·ligerància, amb l'estil que defineix aquesta terra, el mateix que va anunciar en Pau Casals a l'ONU fa quaranta anys quan va dir al món que durant el segle XI mentre tothom arreglava les coses a garrotades nosaltres vam fer un parlament, que ve de parlar. La veritat és que fa mal que gent com l'Arenas sigui aplaudit pels seus conciutadans que de ben segur coneixen molts casos de catalans d'origen andalús que no han tingut mai cap problema lingüístic a Catalunya, més aviat al contrari. Tot plegat són ganes de crear conflicte sabent perfectament que el conflicte -el seu pla- els afavoreix perquè la seva llengua és més forta i té un suport de mitjans, judicial i social molt més gran que el català, que només ens té a nosaltres.