L'apunt docent

Jordi Roca i Font

El medaller de la glòria

Això dels Jocs Olímpics té un paral·lelisme força clar amb l'imperialisme més salvatge de fa uns quants segles. Avui en dia, per sort, a la majoria de països ja no es porta allò d'anar conquerint terres i aniquilant els seus habitants; avui l'èxit en els Jocs Olímpics és, en certa manera, una forma d'orgull nacional que pot substituir aquell imperialisme i que cal analitzar.

Si mirem una mica enrere recordarem el pam de nas que se li va quedar a l'Adolf Hitler quan en Jesse Owens li va fotre in the face unes quantes medalles al seu atleta ari entrenat per a aquest objectiu. Uns quants anys després els Jocs Olímpics van ser -més- polititzats en plena guerra freda desembocant en vergonyosos boicots i avui en dia encara tenim delegacions que recorren a les trampes del dòping per aconseguir les preuades medalles. La majoria d'estats també fan mans i mànigues burocràtiques per aconseguir que un esportista es nacionalitzi si té alguna opció de medalla, si no, no. Esportistes d'elit de països pobres aconsegueixen la

platja Zoom

platja

nacionalitat de països rics per la via ràpida mentre els seus familiars i amics han de fer llargues cues i complir uns requisits de vegades esperpèntics. I recordem, perquè s'ha de recordar, que aquell esportista d'esport minoritari que guanya una medalla i és portada a diaris esportius -i generalistes- és ignorat els quatre anys anteriors i posteriors als Jocs tot i no parar de competir.

I dic clarament que em sembla perfecte que la substitució esmentada a l'inici de l'apunt sigui en termes no bèl·lics però no acabo de veure clara la relació entre el medaller i l'honor o l'orgull de pertànyer a un estat. Potser ja va sent hora de canviar els valors per coses més col·lectives on l'esforç comú doni fruits a la comunitat en molts sentits.

A vosaltres us fa estar més orgullosos el fet de tenir un medaller ple en els Jocs Olímpics o en els Paralímpics? Un país que cuida bé els seus discapacitats, inverteix en la seva qualitat de vida i que els dóna eines per fer esport i competir crec que és molt més avançat que un país que no ho fa. A mi m'enorgulleix molt més.

De què serveix tenir un medaller ple si, per exemple, no tens dret a dir què penses i a manifestar-te lliurement? De què serveix tenir un medaller ple si no pots casar-te amb qui estimes perquè és del teu sexe? De què serveix si no tens un estat del benestar amb sanitat i educació gratuïtes i de qualitat? De què serveix si els teus polítics són uns corruptes, la justícia no és igual per a tothom i es maltracten impunement els animals?

Amics lectors, que guanyi el millor als Jocs però les coses importants de veritat no es juguen a una piscina o a una pista d'atletisme i nosaltres, els ciutadans normals i corrents, amb els nostres petits actes som els que hem de fer sentir l'orgull de pertànyer a una comunitat a les generacions que vénen.