Sí, ja ho sé, els mestres tenim moltes vacances, moltes més que qualsevol altre ciutadà que no formi part d'un vestigi monàrquic però això no ens fa immunes a patir síndrome post-vacacional, en patim com tothom, en silenci, o no. Dit això avui us vull parlar dels mestres que arriben nous a una escola pública un dia com avui. En molts dels casos han estat tot l'estiu esperant uns nomenaments incerts que potser els obligaran a canviar literalment de vida depenent del lloc on els toqui. Per tant, ja d'entrada hem de diferenciar entre els mestres que tenim la sort de tenir una plaça fixe i els que cada curs van voltant pel país descobrint per exemple que la xarxa de transport públic nacional t'obliga a tenir cotxe propi. Quan vaig començar i anava a nomenaments tocava anar a la delegació del carrer Casp de Barcelona amb un mapa sota el braç per comprovar on recoi queia tal poble. En l'era Internet i els nomenaments telemàtics m'imagino que ara una de les pestanyes del navegador obre el web del Departament, una altra el Google Maps i la tercera el Facebook per explicar on t'ha tocat. Els temps canvien però crec que la inspiració d'aire prèvia a obrir la porta a les 9 i presentar-te a un munt de desconeguts que seran companys teus al llarg del que dura un embaràs no pot canviar per moltes pissarres digitals i portàtils de deu polzades que entrin a l'escola; la incertesa i les preguntes que et fas fan que el primer dia sigui tan intens que quan arribes a casa no saps ni per on començar a explicar el dia. T'has fet una idea ràpida dels companys, has conegut la teva pararel·la, has conegut un edifici nou però demà no sabràs ni on és el lavabo i et sona que han dit que la màquina de cafè està espatllada des del curs passat.
2 min
