Tinc la teoria que si tots els mestres de primària i secundària passéssim de tant en tant a fer classe a parvulari aprendríem a controlar una mica millor el maleït estrès tan associat a la nostra feina. Lògicament m'explicaré una mica ja que la idea que hom acostuma a tenir d'una colla de marrecs plens de mocs, demanant atenció constant, amb deficiències en el verb compartir i cridant ara sí i ara també no seria precisament una estada relaxant en un balneari. Hauré d'explicar-vos la meva teoria del do del to. I què és el do del to? és la facultat que tenen unes persones per captar l'atenció d'unes altres amb un simple canvi de to de veu. Potser no em creureu però com que ho he viscut us en puc explicar un parell d'exemples sense que em digueu farsant, mentider o poca-solta: 1- Un nano de P4 es disposa a beure aigua però una empenta impacient del de darrera l'ha fet xocar de morros contra la pica i li surt sang a raig entre les dents: un clàssic. El nen engega a cridar-plorar enèrgicament i la resta de la classe -imitant els indis- l'envolten dient "Té sang, té sang".. En aquell moment apareix la mestra amb el do del to i amb un simple "seieu" amansa les feres mentre comença a curar l'accidentat amb dolçor i un "no passa res" a la pica mateix. Una situació totalment descontrolada s'arregla en un no-res gràcies a aquest do. 2- S'acosta el rei Carnestoltes i una colla de pistolers, princeses, pirates i animals diversos estan fent joc simbòlic amb les seves disfresses. El rebombori faria tirar enrera els cascos blaus de l'ONU més assenyats. De sobte, la mestra i el seu do del to fan callar a tothom per preparar l'entrada del monarca de la disbauxa; impressionant. Dedicat a totes les mestres d'educació infantil.
2 min
