La confessió del pederasta

La notícia del pederasta que durant 30 anys va estar "actuant" a l'escola Maristes de Sants-Les Corts on feia de mestre d'educació física ha monopolitzat els mitjans de comunicació del país els darrers dies. Aquest home ha estat abusant de nens durant tres dècades i així ho ha reconegut. L'escola el va despatxar per una denúncia i el personatge va seguir treballant amb nens com a monitor i socorrista. Em fa angúnia viure en un país que permeti aquestes coses i com a mestre (i pare) em preocupa el missatge que arriba a la mainada tenint en compte que el jutge ha decretat la llibertat amb càrrecs i no la presó. Analitzem-ho una mica, no costa gaire: el missatge és que "no n'hi ha per tant", "no ha matat a ningú", "és bon paio, que és col·laborador amb la justícia" (tot i no haver dit el número de nens maltractats).

Aquest és el missatge que arriba als nostres fills i m'imagino que és el missatge que utilitzava per convèncer els nens: "Mira maco, no et faré mal, jo t'estimo molt, són coses que es fan les persones que s'estimen, no ho diguis a ningú". Quin fàstic! Què hem de fer, com a educadors, quan creiem que la justícia no és justa? Què he de contestar a un alumne si em pregunta "per què no l'han tancat a la presó si és culpable?" De què serveixen les campanyes contra l'alcoholisme adreçades als conductors novells si saben que si condueixen borratxos -i sense carnet- podran seguir-ho fent encara que els enxampin els Mossos després de provocar un accident? Imaginem-nos-ho amb la mentalitat d'un nen de cicle superior o d'ESO; què deuen pensar?