Ple d'aventures, ple de coneixences

Haver de comunicar als meus alumnes la mort sobtada d'un admirat mestre és de les coses més dures que he hagut de fer a l'escola. Aquesta setmana ens van comunicar la desgràcia un migdia i poques hores després, sense haver-ho paït, vaig reunir els alumnes que tutoritzo per explicar-los-ho. Els vaig dir que compartíem la sort d'haver après d'una persona amb una cultura extraordinària i amb una generositat inaudita, una persona que tot i estar jubilat seguia venint a l'escola a ajudar sempre que fes falta i que ens escrivia i dirigia excel·lents obres de teatre personalitzades que després compartia a la xarxa. Emociona l'espontaneïtat dels nens i nenes davant de situacions així; cadascú reacciona a la seva manera segons les seves experiències prèvies amb la mort. Van sorgir moltes paraules escrites, poemes i dibuixos, records; tot sinceritat i respecte perquè precisament respecte és el que li tenien i tothom sap que, en els temps que corren, aquesta qualitat no és fàcil d'aconseguir i s'ha de guanyar -i mantenir- a pols dia a dia. Amb en Josep vam entrar junts a l'escola: jo en tenia trenta-pocs i acabava de ser pare, ell ja tenia la perspectiva de la jubilació a prop. De seguida vaig veure que era un home savi, pacient, discret, que mesurava les paraules i que sabia escoltar. La seva exigència amb els alumnes el feia temut i ho notàvem a les escales de cicle superior quan a algun nano indiscret se li escapava algun comentari. Tot i això, a diferència del que passa a vegades, sempre en parlaven bé, entenien que aquella exigència era bona per a ells potser perquè els ho havia fet entendre així, o potser perquè notaven la passió amb la qual explicava les coses. A la sala de mestres era amic de tothom i el seu compromís per l'escola va ser sempre total. La seva discreció va fer que alguns companys es perdessin alguna de les presentacions que havia fet d'alguna de les seves novel·les. Fa cinc anys va fer un estudi sobre el Nadal al nostre país que li va valer el Premi Joan Amades de cultura popular; recordo haver tingut converses molt interessants al respecte interrompudes quasi sempre pel timbre de l'hora del pati. En Josep era un pou de saviesa i dominava la història, la llengua, la cultura i estimava el país de forma sacrificada.

Recordo que l'any passat, quan ja s'havia jubilat, li vam demanar si podia venir a fer de guia pel casc antic de Vic amb els de cinquè i com que no tenia mai un no per resposta va venir encantat. I va ser genial. Tornant jo ho explicava als companys: sóc osonenc de soca-arrel i mai havia passejat pel casc antic d'Ausa com amb en Romeu, com s'ho fa per saber tantes coses? Ara sé que mai més serà igual però recordaré cada paraula associada ja per sempre a cada indret del recorregut. Ara he agafat un dels seus llibres i he llegit la dedicatòria que em va fer: "A l'amic Jordi, company de feina i de passions: escriure i educar". Un honor. "Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell, i malgrat llur vell combat tinguin plaer dels cossos més amants. Omplin xarxes de volguts estels plens de ventures, plens de coneixences. Bon viatge per als guerrers si al seu poble són fidels, el velam del seu vaixell afavoreixi el Déu dels vents, i malgrat llur vell combat l'amor ompli el seu cos generós, trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences." Konstantinos Kavafis. Adaptació de Lluís Llach sobre la versió catalana de Carles Riba. Foto: La vista des de cicle superior.