P3 P4 P5 Ptons

Fer psicomotricitat a P3 amb alumnes que encara no coneixes és una experiència sempre diferent la primera vegada que agafes un grup. A parvulari, on hi ha pocs homes per no dir cap, la meva presència espanta a alguns menuts que encara no han paït això de passar de l'escola bressol a l'escola "dels grans". Si hi sumem que jo hi vaig a les tardes i que n'hi ha que s'acaben de llevar de la migdiada tinc tots els números de no sortir triomfant o sigui que vaig amb peus de plom, amb la meva samarreta simpàtica de Pallassos sense fronteres i amb un tarannà que no veuran mai els adults perquè em moriria de vergonya.

A P3 en qualsevol moment se'm poden girar les coses i una sessió que sembla perfecta pot canviar radicalment quan un marrec comença a plorar per qualsevol cosa i els altres el segueixen no sé ben bé perquè. També van alhora quan un té pipí i a tots els agafa pixera de cop i hem d'interrompre el que estàvem fent. A parvulari les coses tenen un altre ritme, no es pot ni comparar amb primària, i tampoc cal. A parvulari poden passar coses com les que em van passar divendres: els tenia ben assegudets mentre els explicava què faríem i un s'aixeca i em diu que em vol fer un petó, vaig accedir encantat i en un tres i no res es van aixecar tots a fer-me petons a la galta. Quan van acabar van tornar a seure i amb una mirada d'aprovació em van dir que ara ja podia parlar.