Mestres que no creuen en Déu

Dimarts vaig veure la segona entrega del programa Mestres a Tv3 i em segueix agradant la fórmula que han escollit ja que fomenta el debat i alhora mostra la tasca que es fa a molts tipus d'escoles i instituts. Seguint el programa amb un ull a Twitter n'he llegit moltes crítiques però diria que en general l'acollida és positiva.

Del segon programa, que per mi guanya en interès al primer, voldria parlar de la conversa entre en Jordi Évole i l'Antonio Rosales, el seu mestre tutor de cinquè i sisè d'EGB. L'Antonio Rosales simbolitza el mestre d'esquerres, ecologista, anticlerical i una mica hippy com ell mateix s'arriba a definir; seria un progre dels d'abans, dels que corrien davant dels grisos i pintaven parets amb lemes del maig del 68. En Rosales també simbolitza una figura que crec que s'està perdent que és la del mestre que ho és per convicció de canvi social i no només perquè li agrada treballar amb infants i transmetre coneixements. Si la setmana passada coneixíem, via Empar Moliner, un mestre apassionat de la poesia i la literatura aquesta setmana hem conegut el prototip de mestre revolucionari. L'Évole, amb el seu estil característic, parla de la manera de fer d'aquell mestre i de com el va influir, o despertar, a nivell crític. Interessant. La frase del programa per mi és la que li diu el periodista al mestre jubilat: "La primera persona, que jo recordi a la meva vida, que em digués "Yo no creo en Dios" vas ser tu". Vint-i-cinc anys després, i fora de context, la frase pot portar a moltes interpretacions: no sabem si la va dir en resposta a una típica pregunta, no sabem si va matisar la seva resposta o si va afegir un discurs anticlerical per intentar influir en els alumnes. En tot cas jo crec que els mestres hem de vigilar molt què diem sobretot si hi ha creences personals com religions o política pel mig. Probablement les preguntes personals que més m'han fet els alumnes fan referència a si crec en Déu o a qui voto i en ambdós casos els he dit que no els ho volia dir. Crec que no cal, no cal que sàpiguen si sóc o no sóc creient o si voto a un partit o a un altre, es pot fomentar l'esperit crític sense haver de recórrer a les creences personals, de fet crec que és millor que no ho sàpiguen, no voldria que el somni d'una mare es trenqués per culpa meva: "Mare, saps què, ja no vull fer la comunió perquè en Jordi ha dit que Déu no existeix, ja pots trucar al restaurant que ho anul·lin tot". Apunt relacionat: Mestres 24x365?