L'apunt docent

Jordi Roca i Font

Màxim comú d'improvisació

Classe de matemàtiques a sisè: a la pissarra de guix escric “Màxim comú divisor” i començo a explicar el tema posant uns quants exemples. Una nena de les que no acostuma a dir gran cosa aixeca la mà.

- Digues.

- Jordi, això del màxim comú divisor de què ens servirà a la vida?

Patam! A l’aula es fa el que la Bibiana Ballvé en diria “el teu moment de silenci” i tots els alumnes, fins i tot els més despistats i displicents, esperen la meva resposta amb aquella impaciència barreja de curiositat però també de desafiament per si no me’n surto en les meves explicacions. Suposo que la cara de perplexitat s’apodera de mi, em quedo en blanc i se m’activa el recurs de fer un somriure d’aquells que volen guanyar temps.

- No serveix per res, oi?

- És clar que serveix per alguna cosa.

- Doncs va, digues.

Els explico que hi ha molts continguts que aparentment no tenen una utilitat a la vida quotidiana però que serveixen per aprendre altres coneixements més complexes. Els dic que a l’educació primària hem d’estudiar una mica de tot per tenir una base sòlida per afrontar l’ESO i s’escau el Batxillerat o altres estudis amb garanties. Crec que la resposta ha tingut acceptació, continuo la sessió.

Tornant amb el cotxe, que és un bon moment per reflexionar sobre com ha anat el dia, em vénen al cap altres moments en els quals els alumnes m’han fet sortir del guió establert i crec que això passa cada dia unes quantes vegades: des de P3 a sisè, cada edat amb les seves peculiaritats, obliguen els mestres a improvisar. Però no només els alumnes, també les eines que no funcionen, el temps o qualsevol altre percaç ens empeny a improvisar i el fet de sortir-se’n amb més o menys fortuna depèn força de la capacitat de comandament i en part també de l’experiència acumulada. És perillós, sobretot amb alumnes més grans, mostrar-se insegur o perdre l’autoritat perquè després és quan comença el compte enrere de la pèrdua del respecte.

Improvisar no és delicte, més aviat al contrari; una sessió pot sortir perfecta estirant un filó que ha sortit fruit de la casualitat, aleshores la programació canvia, s’adapta i esdevé profitosa per tots perquè els alumnes se’n senten partícips. Improvisar també és una qualitat dels mestres: un màxim comú i, com deia aquell, algú ho havia de dir perquè de vegades treballem presoners de les programacions i de la burocràcia.