Anant al parc infantil és fàcil fer un petit retrat de la gent que hi va a passar l'estona, veus comportaments de tot tipus i t'imagines històries al voltant dels seus protagonistes. Un dels habitants del parc és un nen d'uns tres anys que mostra una coordinació, equilibri i força excepcionals per la seva edat; mai havia vist un nen amb aquestes qualitats físiques a aquesta edat, li he vist fer coses que nens uns quants anys més grans que ell ni s'atrevirien a intentar. El marrec, que no parla català i per tant entenc que encara no ha fet P3, puja per qualsevol estructura infantil tal com ho faria un mico defugint de les escales i altres convencionalismes. Li agrada que el mirin mentre desafia la gravetat, sap que el que fa no és normal a la seva edat i que provoca admiració. Me'l miro inquiet, no puc evitar acostar-m'hi per intentar evitar una caiguda que podria ser fatal però el nano ni s'immuta i segueix jugant. Li intento dir que el que fa és perillós però no m'entén. La seva mare està un tros lluny parlant amb una altra mare amb gel·laba, ni se'l miren: o confien molt amb el nen o no són conscients del potencial perill d'una mala caiguda. Penso que el fet que el nen hagi adquirit aquesta impressionant capacitat física és degut a les llargues hores de carrer dia sí i dia també experimentant amb el cos. És el de sempre, els extrems: uns per massa i altres per poc, permissivitat total o sobreprotecció. La permissivitat total segur que li ha donat al nano un domini corporal fora del que és normal però estic segur que el seu comportament s'allunya del que seria ideal. D'altra banda la canalla sobreprotegida acostuma a mostrar inseguretat doncs són un reflex dels pares insegurs. Ja ho sé, no tot és tan simple com això i el tema dóna per a una tesi però l'essència del que vull dir-vos i el sentit comú diu que cal buscar el terme mig.
2 min
