Sentir aquell alè al clatell del síndrome post-vacacional que té gust de mar, de muntanya, de llençols que s'enganxen -i no passa res- i de festes majors m'indica que l'estiu té els dies comptats, perquè l'estiu que va de l'u al vint-i-noséquant de setembre que és quan arriba la tardor no val, allò no és estiu, és una enganyifa dels que van inventar els solsticis (o els calendaris), una broma de mal gust. I al parc et trobes a aquell i comences a parlar suposo que perquè toca, et diu que com és que comences el dia u si no hi ha canalla a l'escola i li dius que les classes no es preparen soles, i et diu que quina sort de tenir tantes vacances i li dius que si vol pot apuntar-se a fer la carrera i en poc temps pot ser mestre, i et contesta que no, que no està fet per aguantar estar envoltat de mocosos que criden, i penses, doncs calla, i li fas el somriure de "que maco que estàs quan calles".
1 min
