Fa uns quants anys en l'època de l'EGB quan els alumnes abandonaven l'escola era una cosa i ara n'és una altra de molt diferent; no és el mateix entrar a l'institut als 11-12 anys que fer-ho als 13-14. L'escola de primària, que sovint té una continuïtat des d'infantil, suposa en la majoria dels casos un lloc on es respira confiança i on els alumnes s'hi troben bé. A l'escola els nens i nenes han après gran part dels coneixements -diguem-ne curriculars- que els toca però també han après a desenvolupar-se en societat amb tot el que això comporta. El que han viscut els alumnes en aquests anys és tan impossible com inútil de resumir en un simple apunt d'un blog; cadascú ho haurà viscut a la seva manera, i els mestres també. El dia del comiat de sisè és un dia de records sobretot si portes uns quants anys a l'escola. Els veus allà ben posadets, enclanxinats, esperant la sorpresa en forma d'orla (o del que sigui), fent mans i mànigues per aguantar les llàgrimes - ep! que són els grans!- i et vénen records plens de sabates sense cordar, genolls pelats, mocs que regalimen, nits sense dormir a les colònies i òbviament molts esforços, desil·lusions i satisfaccions en el dia a dia escolar. I penses que són massa petits per entrar a l'institut on les coses van més ràpides, on els amics seran nous i les hormones faran males passades potser perquè són inexpertes o potser perquè són massa expertes en cossos massa inexperts. Hauran de créixer per força i com que coneixes el caràcter d'uns quants saps que patiran, i com que coneixes unes quantes famílies amb les quals has acabat fent confiança saps que patiran. Però ESO és el que toca.
2 min
