Autoritat en la matèria

A l'imprescindible llibre de Gregorio Luri "L'escola contra el món" podem llegir que l'autoritat és "l'expressió natural de l'autoestima de qui exerceix una funció amb competència"; m'agrada. Des de fora la paraula autoritat té connotacions desagradables perquè s'associa a càstig i fins i tot a injustícia però és justament el contrari: a l'escola l'autoritat és necessària perquè està vinculada al respecte i a la confiança.

Recordo que durant els primers anys treballant de vegades acabava sense veu per culpa de cridar massa i arribava a casa amb la sensació que la canalla m'estava aixecant la camisa; bàsicament eren símptomes lògics d'un mestre amb poca experiència que perdia el control de les complexes situacions que es donen en una aula. A la facultat ningú t'ensenya com has de ser mestre, no hi ha un model clar, i tampoc crec que calgui; diria que la màxima "cada maestrillo tiene su librillo" es pot llegir subliminal a les llindes de les portes. El problema és que les pràctiques són insuficients i si tens la sort d'entrar a una escola a treballar t'espaviles com pots entre les sessions amb alumnes, les programacions, les reunions i les burocràcies vàries del sistema. Tot forma part d'un procés d'iniciació i amb el temps me n'he adonat que cal -cada vegada més- ser autoritari per fer millor aquesta feina i aquest fet és agraït pels alumnes perquè veuen que l'ambient de treball és més positiu, s'aprofita millor el temps i encara que sembli una paradoxa és més divertit tot plegat.