Criatures 07/09/2012

La transició

3 min

Procuro fer-ho amb subtilitat. Començo de nit, quan dormen i prenen aquella aparença enganyosament inofensiva. Atanso els meus llavis a les seves boniques orelles i xiuxiuejo: "L'escola ja és aquíííííí". L'endemà hi torno. I així ho vaig fent durant set dies. Ells no en són conscients, però el subconscient individual i col·lectiu ja se n'ha assabentat: la transició ha començat i no hi ha res que pugui aturar-la. La de debò La transició de què parlo és la de debò, la que condueix les famílies amb fills cap a l'inici del curs escolar. La que genera un miracle, la confluència de dues línies paral·leles: la vida infantil i la vida adulta. Bé, que les fa confluir una mica cap a un simulacre de rutina, perquè en realitat la rutina no dura gaire. Però avui no toca parlar de rutina, sinó d'aquesta setmana i escaig que falta perquè puguem deixar els nens a la porta de l'escola sense que es consideri abandonament A banda del rentat de cervell nocturn, també tocaria visitar llibreries i papereries per aprovisionar-nos de llibres de text, gomes, maquinetes i altres estris d'última generació. Però com que el govern va entretenir-nos al juliol amb el bonic espectacle Apujant l'IVA , vaig forçar la maquinària i en un insòlit acte d'eficàcia vaig comprar-ho tot al juliol. Tant se val. Vaig prohibir-los expressament que etiquetessin i retolessin res. Aquest petit plaer els el reservava per al setembre, perquè quan un escriu el seu nom a una capsa de retoladors, un regle de 20 cm, una calculadora, sis carpetes d'anelles, quatre gomes i tota la pesca, és inevitable que la neurona assignada a la tasca de recordar la paraula escola s'activi. Horaris i tragèdies Però més enllà del fet de fer venir al cap que hi ha un bonic edifici on es va a aprendre, hi ha el tema dels horaris. A casa s'han viscut escenes dignes d'Orestes quan va descobrir que sa mare havia fet liquidar el seu pare, només perquè el despertador ha sonat abans de les vuit i jo pretenia que, a més de despertar-se, algú es llevés. Així que en lloc de viure aquestes tragèdies gregues el dia que toca, amb els nervis que toca i l'estrès que toca, començo una setmana abans. Així doncs, si cal llevar-se a una hora cruenta de matinada cal ficar-se al llit a una hora decent al vespre. I la denominació hora decent no és cap figura literària. Per aconseguir entaforar-los al llit entre les nou i les deu, em transformo en un bastió de la moralitat i un assot dels mals costums. Tot i que en realitat aplico una tècnica mixta d'hotel i presó: el restaurant es tanca a tal hora i els llums a tal altra. Podria fer servir el diàleg i el convenciment, podria pactar un escalat gradual, podria no fer res i deixar-los gaudir dels últims dies de disbauxa i desgovern. Podria, però trio l'opció que més em convé, la transicional, perquè faci el que faci sempre toparé amb el mateix, la frustració de descobrir que la festa s'ha acabat. Aquesta és la gran tragèdia. I ho és perquè l'estiu és un concepte massa ben venut i la resta de l'any el publicista sembla el mateix que el de les pomades per a les morenes. Així que als progenitors ens toca vendre el concepte tornada i dotar-lo d'al·licients. Per sort el calendari ens ho posa tirat: d'aquí dos dies és festa major a Barcelona i el mes que ve, tot i ser independentista, el 12 d'octubre no els enviaré a l'escola. El que us deia: rutina? Pur simulacre. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 1 de setembre de 2012.

stats