La pitjor mare del món

Anna Manso

Ells també

Zoom

Les senyores, tot i no ser tertulianes de ràdio, tenim tendència a explicar els nostres problemes i alegries més que els senyors. I les que són tertulianes també. Per això mai m’ha sorprès que hi hagi més blogs de progenitores que de progenitors. El que per a mi és un misteri insondable és que alguns d’aquests blogs que en teoria parlen de com criar els fills, així, en genèric, s’adrecin només a les senyores. Però, ¿que no havíem quedat que aquest negociat era imprescindible que fos compartit? Ho sento, però aquest tema em té fregida.

Prejudicis

Un dia em vaig trobar amb un conegut, un escriptor masculí, que em va preguntar-etzibar si encara escrivia “aquelles coses de mames”. El vaig fulminar amb la mirada i li vaig dir que sí, però que “allò de mames, també era de papes... com per exemple ell”. Encara duc clavada la seva frase com una xinxeta a la sola de la sabata. Un so incòmode que no puc deixar de sentir. Perquè, a part del prejudici que veu com a poc important tot allò que parli de menors d’edat a càrrec (MEC), també hi havia la suposició que, pel sol fet de parlar de fills, allò havia de ser “de mames”, només.

Però mira, que aquest comentari provingui d’un senyor, per molt progre i bon escriptor que sigui, no em sorprèn. És la realitat. Encara hi ha massa senyors, progres o modernets o el que sigui encantats de tenir fills, però que en realitat se’n fan molt poc càrrec. O el càrrec el senten com alguna cosa poc explicable. Però que les pedres al camí ens les plantem nosaltres em deixa estupefacta.

Perquè, a més dels blogs de progenitores només adreçats a progenitores, també hi ha gestos menys cibernètics del mateix estil. Com quan s’organitza una festa d’aniversari i al grup de WhatsApp corresponent només s’hi inclou les senyores progenitores. O els sopars de totes les mares de classe (no parlo del grup de còmplices d’alegries i adversitats fet a la sortida de l’escola, tot i que també allà és estrany que només et facis còmplice de senyores progenitores). O dels grups d’amics en què els missatges per activar i preparar la logística d’alguna activitat social només inclouen adreces de les parts femenines del grup.

Resistències

Jo hi oposo resistències actives-passives. Demano que s’inclogui els progenitors masculins als grups de WhatsApp o als missatges de correu electrònic. I sempre que puc m’escapoleixo d’assistir als sopars multitudinaris de les progenitores de classe. Perquè ells també tenen dret a anar a sopar, a rebre els 3.153 whatsapps de mitjana que procura l’organització de qualsevol festa d’aniversari, a triar si a la sortida de diumenge portem truites de patates amb ceba o si cuina sa tia i anem de restaurant de menú més que barat però higiènic, i, sobretot, tenen dret que els inclogui en el club aquest que he muntat per explicar que ser progenitor i perfecte és una murga insuportable. I sobretot és impossible.

Perquè, tot i que no són majoria, cada vegada hi ha més senyors que crien els MEC i se senten culpables perquè no ho fan prou bé... O això creuen. Vaja, que estem tots iguals, senyors i senyores. I si a les senyores ens toca la pera que ens discriminin trobo miop que nosaltres els discriminem. Sobretot perquè fent-ho ens discriminem més a nosaltres mateixes. Sembla que m’hagi fet un embolic, però no. Visca les progenitores imperfectes. I els progenitors també.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 6 de juny de 2015.