La pitjor mare del món

Anna Manso

I ens en sortim

L'altra nit la gran dels menors d'edat que tinc a càrrec (MEC), que ja és un tros de MEC considerable de catorze anys, es va posar malalta. Se sentia més aixafada que una albergínia escalivada i va demanar de dormir al llit gran, en la meva companyia: "La mama sí que em sap cuidar, no com tu, papa, que t'adorms i no em sents i segueixes roncant". Hauria d'haver-li tocat el crostó per parlar d'aquella manera al seu pare, i per fer-se la filifleuma en plena adolescència, però la floreta em va agafar desprevinguda i li vaig prometre que li deixaria el portàtil en herència.

La nit

Després de recordar-li que no anés escampant enlloc les meves gràcies o em retirarien el títol de pitjor progenitora mundial, ens vam ficar al llit i vam xerrar una estona. Allà arraulides vam parlar de tot i de res, vam riure i ens vam abraçar. Vaig aprofitar l'ambient de conversa tan proper per deixar-li anar un "Va, va, va, digue'm algun secret" i em va explicar que els pares d'uns amics se separaven.

Llavors jo ho vaig aprofitar per encetar una conversa de mare enrotllada, fent-li veure el que ella ja sap, que l'amor no és tan fàcil com sembla a les pel·lis de la Jennifer Aniston. I ella, en lloc d'escoltar-me, va encendre l'aparell de fer massatges a l'esquena que li van portar al seu progenitor per Reis i que fa un soroll infernal. Després vaig apagar el llum, li vaig dir que m'agradava molt tenir-la allà, amb mi, amb l'excusa de les angines, va acostar els seus peus als meus i ens vam adormir.

Moments

Sí, no tot són crits i imprecacions a casa meva. També hi ha espai per als bons moments i no només amb la gran. L'altra tarda el petit dels MEC i jo vam fer l'idiota davant la càmera d'un caixer, fent ganyotes i ajupint-nos i apareixent. Després vam agafar un ascensor només per un sol pis i vam rematar-ho estalviant-nos el metro i tornant caminant xino-xano agafats de la mà. I sé que el mitjà recordarà durant molt de temps la tarda que el vaig dur fins a la botiga de surf que ell mateix havia localitzat per internet. Estava a punt de ploure i així i tot ens hi vam acostar amb la moto. Allà a la botiga hi havia la gorra que tant havia somiat. Vam pactar que la meitat la pagava ell i la meitat els seus progenitors i vam tornar a casa abans que el cel caigués sobre els nostres caps. Dalt de la moto va ficar les mans a les butxaques de la meva jaqueta i em va abraçar fort.

Són moments de vegades sorprenents, capaços de fer-se vius fins i tot quan un expert jugador de casino no donaria un duro per nosaltres. Com ara fa uns quants dissabtes, quan en tornar de fer un volt em vaig trobar el pare de les criatures amb cara d'enterramorts i els tres MEC plorant a llàgrima viva malgrat els seus 14, 12 i 8 anys. La gran trobava que la vida era funesta si no podia anar a un concert al qual els seus pares cruels no li permetíem assistir. El mitjà no acabava de pair que ens neguéssim a permetre-li un joc de la consola farcit de trets i cadàvers esquitxats de sang. I el petit estava en plena síndrome d'abstinència després de passar-se la tarda anterior jugant a la Wii i sense entendre que li neguéssim la font del seu vici. Vam seure a sopar amb l'ambient carregat de silencis i retrets. Llavors algú va tenir l'encert de fer una broma. El pare de les criatures s'hi va abonar, tots els altres ens hi vam afegir i vam acabar rient com si res. Sorprenent, però cert. Sí, a casa de tant en tant ens en sortim. I s'agraeix.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 15 de febrer de 2014.

ANTERIOR

Mandra

SEGÜENT

Càlculs