La pitjor mare del món

Anna Manso

Aquells primers dies

que-no-se-MEC-Pero_ARAIMA20140705_0001_5 Zoom

que-no-se-MEC-Pero_ARAIMA20140705_0001_5

Parlo amb una mare de fa poc, de fa tan poc que encara no ha trobat temps per anar-se a depilar tres mesos després de parir. Intueix que el mes que ve tampoc no tindrà temps i se sent desbordada. És ella però era jo. I tu i totes. Bé, totes no. N’hi ha que afirmen que no se senten desbordades. És un fenomen estrany que s’explica si A) les indivídues menteixen de manera descarada, B) tenen ajuda llogada (la resposta B també pot estar camuflada dins la A) o C) pertanyen a l’afortunat 0,00001% sector de la població que mai se sent desbordat.

Consumisme previ

Mesos abans d’encetar l’any 1 DP (Després de Parir) em vaig apuntar a un curs de preparació al part. El curs va ser una pèrdua de temps i, a sobre, el gran tema de conversa de les dones -i d’algun home escadusser que les acompanyava- era quin model de trasto amb rodes per transportar menor d’edat a càrrec (MEC) es comprarien, si la banyereta seria la de sempre o aquella que garantia que els petits MEC no tinguessin còlics (la típica estafa bonrotllista), o si els punts estrella de La Caixa els arribaven per rapinyar trastos que serveixen per captar plors de nens a distància.

Servidora se les escoltava amb un sentiment de pre pitjor mare del món i no les entenia. Sí, jo també tenia cert interès en aquells trastos, però TOT l’interès, doncs no. Un cop vaig haver parit vaig comprendre que aquella fúria consumista només era una resposta inconscient. Sabien que el que estava a punt de començar seria un tsunami energètic i volien dominar-lo ni que fos a cop de targeta de crèdit. Un tsunami que vaig viure fins a tres vegades amb resultats diferents. I n’he tret algunes conclusions.

Conclusions

Quan responc a la pregunta què cal fer abans de parir, la gent es pensa que m’he comprat accions d’una cadena de perruqueria i estètica, perquè la resposta és: depila’t i vés a la perruqueria. És una tria personal i intransferible, esclar, perquè a mi em fot molta ràbia veure’m les cames plenes de pèls i portar un pentinat poc glamurós. Però he de dir que tot i ser una frivolitat, o precisament per això, a mi m’ajuda a estar de més bon humor. I aquells primers dies el bon humor va millor que una ampolla de vermut del Matarranya, que ja és dir. I, un cop parit el mini MEC, el meu consell és deixar-se ajudar. Per tothom! ¿Hi ha un veí que diu que pujarà la compra fins al cinquè pis sense ascensor? Ja ha pringat. Que els avis del nou MEC insisteixen a cuinar, planxar i rentar? S’han guanyat una plaça premium al cel que ja s’havien guanyat criant-te a tu o al pare de les criatures. ¿La nova tieta enrotllada assegura que farà de cangur? Que signi un contracte, no sigui que se’n desdigui. Sí, és imprescindible deixar-se ajudar, perquè per molt que les famoses afirmin que surten recuperades del part de manera miraculosa dos dies després, són unes estafadores, ja que el cos i la ment es neguen a recuperar-se tan ràpid.

I per acabar, la norma d’or: prohibit intentar fer-ho molt bé. Prohibit! Es fa el que es pot. Se surfeja entre hores de son, dies fantàstics, dies no tan fantàstics, cansament i una capacitat per fer mil coses que surt de no se sap on. Però en l’aposta per la perfecció sempre hi guanya la banca. I, a més, cansa, i no cal, i total per què. Al petit MEC que acabem de parir tan se li’n fot tenir una mare perfecta. I tot i que només té poques hores de vida hauríem d’aprendre d’ell i engegar la perfecció a pastar fang i gaudir-ne tant com es pugui. Bé, gaudir-ne i dormir.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 5 de juliol de 2014

ANTERIOR

Diàspora

SEGÜENT

Resignació