La pitjor mare del món

Anna Manso

La pitjor mare de l'estiu: Sopars d'estiu

sopars estiu.jpg Zoom

sopars estiu.jpg

Els nens són l’excusa. Insisteixen que volen quedar amb l’amic, cosí o veí. Porten quinze dies sense veure la tele junts i s’enyoren. Els pares, farts, convoquem el sopar i els nens esclaten eufòrics. Saben que a la nit les coses són diferents i que no és el mateix un dinar que un sopar. Jo també ho penso. A l’hora del sopar no corro el perill d’adormir-me sobre el tiramisú, ni de deshidratar-me dins del xiringuito amb el sostre més roent que la planxa on es couen les gambes congelades. Definitivament, un sopar sempre és una bona solució, i més si hi ha una piscina a la vora.

El sopar

La nit per fi arriba. Pel que fa al menjar, tinc un robot de cuina estratosfèric per cuinar mentre em depilo i corregeixo deures que m’ajuda a quedar com una reina. El quid del triomf no és invenció pròpia. Es tracta d’afegir tots els ingredients al nom del plat. En lloc de sopa de meló, anuncio “sopa de meló amb menta i encenalls de pernil seleccionat pel Paco Surroca, el xarcuter de confiança” (això darrer sí que és invenció meva, que, per no existir, no existeix ni el Paco de marres). El resultat és espectacular. Als menors d’edat assistents al sopar els ofereixo una pizza, una hamburguesa o un plat de pasta. L’objectiu és que desocupin la taula. I quan això passa... passen coses. Perquè sí, als adults ens feia mandra el sopar, però un cop hi som ens ho passem millor que els fills. El vi i altres begudes alcohòliques hi ajuden. I no cal que sigui en excés. Només prou perquè oblidem qualsevol tema de conversa relacionat amb els menors d’edat a càrrec. Llavors tot rutlla i ens en fotem de les misèries que hem hagut d’aguantar durant tot l’any.

Coses que passen

Algú riu recordant la botifarra crua que va deixar al calaix del seu excap el dia que el van fer fora de la feina. Quan li van notificar l’acomiadament va sortir amb l’excusa de fumar i va anar directe al súper, obsedit per poder deixar-li el regal abans de tocar el dos. O una altra es pixa de riure explicant com va fondre el nomoblidis de l’exmarit per fer-se un pírcing eròtic que fa les delícies de la seva nova parella. I tot així. És un EXorcisme que es transforma en aquelarre. Perquè de cop algú diu de ballar. I quan sona l’inevitable Waka waka apareix la roba típica d’Egipte i Gàmbia que els avis van dur quan van fer aquell viatge organitzat, fa anys. I el ball es transforma en un carnestoltes. I ens fem fotos. I riem encara més. Fins que els fills ens fan fora perquè no els deixem sentir la tele.

La piscina

A fora ,esclar, hi ha la piscina. Banyar-se seria massa fàcil. Cal una dificultat, un entreteniment que apareix en forma de tronc. Un tronc que s’assembla sospitosament a un arbre del veí. Els forçuts de la colla travessen el tronc sobre la piscina i la competició comença. La meitat dels convidats acaben a l’aigua vestits, l’altra en pilotes, i una convidada especialment curosa amb el pentinat cau a l’aigua nua però amb gorra de dutxa al cap. Les riallades, l’escàndol i el sarau és tan gran que els nens surten alarmats per veure què passa. Quan em troben gravant-t’ho tot en vídeo em miren seriosos, i del més profund del seu cor els surt una exclamació:“Mama,per favor,una mica de dignitat”.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 13 d'agost de 2011