La pitjor mare del món

Anna Manso

La pitjor mare de l'estiu: Operació pas de l'estret

maleter.jpg Zoom

maleter.jpg

Si sou a la platja i noteu que el nivell de l’aigua ha pujat no us equivoqueu. El culpable de l’insòlit fenomen no és el canvi climàtic, sóc jo. Bé, la meva família. En aquell precís instant em trobaré dirigint la meva particular operació pas de l’estret: l’emigració de la meva unitat familiar a una illa de les Balears. Fa anys vaig decidir establir el lloc habitual de vacances en una altra comunitat autònoma. Em va semblar prudent. Quan has de visitar tantes vegades les urgències, o has trucat unes altres tantes al número de Sanitat Respon, o contestat a força preguntes estranyes als Mossos d’Esquadra perquè els teus fills fan coses estranyes, és millor canviar de paisatge (i d’urgències) al mes d’agost. I també és just. Per als veïns, per als amics, per a la bona gent de Catalunya. És bo carregar el cotxe fins al retrovisor i abandonar la pàtria. Bo, però complicat.

L’equipatge

Les equacions amb cinc incògnites són un passatemps de nadons al costat dels càlculs d’enginyeria que calen per encabir l’equipatge d’una família nombrosa dins el maleter. De fet és tan difícil que no ho fem. Vull dir que el maleter no és l’únic lloc que omplim. També farcim els espais sota els peus dels nens, sota els meus peus de copilot, els centímetres entre orella de germà i orella de germà, sota els colzes, sota les aixelles i, esclar, les faldes de tothom menys del conductor. Vam haver de renunciar al periquito, que va emigrar a casa la besàvia dels nens i allà s’ha quedat (oh,quina llàstima),i als peixos(també van emigrar a casa la besàvia però no van superar el primer estiu).Però ara que el petit ja no cap dins el llit de viatge ni que dormi en forma de W, ens hem pogut endur una bici plegable i el robot de cuina.

Juguesques

El dia que carreguem el cotxe l’espectacle congrega mig barri. Els clients del bar de la cantonada es dediquen a creuar juguesques sobre si aquella quantitat descomunal de paquets hi cabrà o no; quantes sortides falses arribarem a fer; què ens deixarem al rebedor de casa, si el nino recosit com un Frankenstein amb què dorm el mitjà, l’espasa làser del petit, la samarreta signada per tots els amics de la gran, el manual del Photoshop (cada any una versió diferent) del pare de les criatures o els meus esmalts d’ungles (cada any em proposo aprendre a pintar-me-les sense sortir de la ratlla). Quan per fi toquem el dos el veïnat aplaudeix, alliberat i feliç. No els culpo.

Una metàfora de la nostra vida

Arribem al port. A aquestes altures ja no ens equivoquem de cua. Saludem alguna amistat per molt que faci veure que no ens veu. Ens mengem dues hores abans els entrepans del sopar (el trajecte es fa de nit) i pugem el cotxe a la bodega del vaixell. El moment d’endinsar-nos en la balena mecànica és emocionant. Notar com el nivell del mar puja a causa del nostre excés d’equipatge i, malgrat tot, surar. Tota una metàfora de la nostra vida. Un cop dins tot és més senzill. Ara ja som uns experts i sabem que la discoteca només serveix per sobrevoltar-los. Però continuen les discussions sobre qui obre primer la porta de la cabina, qui dorm a la llitera de dalt i qui s’ha oblidat de ruixar-se els peus amb desodorant. I l’endemà, quan arribem a port, em meravello de nou de la meva sort. Ningú no s’ha assabentat que tornem a ser aquí. Podem desembarcar feliços i lliures. Per ara.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 30 de juliol de 2011.

La pitjor mare de l'estiu: Operació pas de l'estret

Si sou a la platja i noteu que el nivell de l’aigua ha pujat no us equivoqueu. El culpable de l’insòlit fenomen no és el canvi climàtic, sóc jo. Bé, la meva família. En aquell precís instant em trobaré dirigint la meva particular operació pas de l’estret: l’emigració de la meva unitat familiar a una illa de les Balears. Fa anys vaig decidir establir el lloc habitual de vacances en una altra comunitat autònoma. Em va semblar prudent. Quan has de visitar tantes vegades les urgències, o has trucat unes altres tantes al número de Sanitat Respon, o contestat a força preguntes estranyes als Mossos d’Esquadra perquè els teus fills fan coses estranyes, és millor canviar de paisatge (i d’urgències) al mes d’agost. I també és just. Per als veïns, per als amics, per a la bona gent de Catalunya. És bo carregar el cotxe fins al retrovisor i abandonar la pàtria. Bo, però complicat.

L’equipatge

Les equacions amb cinc incògnites són un passatemps de nadons al costat dels càlculs d’enginyeria que calen per encabir l’equipatge d’una família nombrosa dins el maleter. De fet és tan difícil que no ho fem. Vull dir que el maleter no és l’únic lloc que omplim. També farcim els espais sota els peus dels nens, sota els meus peus de copilot, els centímetres entre orella de germà i orella de germà, sota els colzes, sota les aixelles i, esclar, les faldes de tothom menys del conductor. Vam haver de renunciar al periquito, que va emigrar a casa la besàvia dels nens i allà s’ha quedat (oh,quina llàstima),i als peixos(també van emigrar a casa la besàvia però no van superar el primer estiu).Però ara que el petit ja no cap dins el llit de viatge ni que dormi en forma de W, ens hem pogut endur una bici plegable i el robot de cuina.

Juguesques

El dia que carreguem el cotxe l’espectacle congrega mig barri. Els clients del bar de la cantonada es dediquen a creuar juguesques sobre si aquella quantitat descomunal de paquets hi cabrà o no; quantes sortides falses arribarem a fer; què ens deixarem al rebedor de casa, si el nino recosit com un Frankenstein amb què dorm el mitjà, l’espasa làser del petit, la samarreta signada per tots els amics de la gran, el manual del Photoshop (cada any una versió diferent) del pare de les criatures o els meus esmalts d’ungles (cada any em proposo aprendre a pintar-me-les sense sortir de la ratlla). Quan per fi toquem el dos el veïnat aplaudeix, alliberat i feliç. No els culpo.

Una metàfora de la nostra vida

Arribem al port. A aquestes altures ja no ens equivoquem de cua. Saludem alguna amistat per molt que faci veure que no ens veu. Ens mengem dues hores abans els entrepans del sopar (el trajecte es fa de nit) i pugem el cotxe a la bodega del vaixell. El moment d’endinsar-nos en la balena mecànica és emocionant. Notar com el nivell del mar puja a causa del nostre excés d’equipatge i, malgrat tot, surar. Tota una metàfora de la nostra vida. Un cop dins tot és més senzill. Ara ja som uns experts i sabem que la discoteca només serveix per sobrevoltar-los. Però continuen les discussions sobre qui obre primer la porta de la cabina, qui dorm a la llitera de dalt i qui s’ha oblidat de ruixar-se els peus amb desodorant. I l’endemà, quan arribem a port, em meravello de nou de la meva sort. Ningú no s’ha assabentat que tornem a ser aquí. Podem desembarcar feliços i lliures. Per ara.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 30 de juliol de 2011.

La pitjor mare de l'estiu: Operació pas de l'estret

Si sou a la platja i noteu que el nivell de l’aigua ha pujat no us equivoqueu. El culpable de l’insòlit fenomen no és el canvi climàtic, sóc jo. Bé, la meva família. En aquell precís instant em trobaré dirigint la meva particular operació pas de l’estret: l’emigració de la meva unitat familiar a una illa de les Balears. Fa anys vaig decidir establir el lloc habitual de vacances en una altra comunitat autònoma. Em va semblar prudent. Quan has de visitar tantes vegades les urgències, o has trucat unes altres tantes al número de Sanitat Respon, o contestat a força preguntes estranyes als Mossos d’Esquadra perquè els teus fills fan coses estranyes, és millor canviar de paisatge (i d’urgències) al mes d’agost. I també és just. Per als veïns, per als amics, per a la bona gent de Catalunya. És bo carregar el cotxe fins al retrovisor i abandonar la pàtria. Bo, però complicat.

L’equipatge

Les equacions amb cinc incògnites són un passatemps de nadons al costat dels càlculs d’enginyeria que calen per encabir l’equipatge d’una família nombrosa dins el maleter. De fet és tan difícil que no ho fem. Vull dir que el maleter no és l’únic lloc que omplim. També farcim els espais sota els peus dels nens, sota els meus peus de copilot, els centímetres entre orella de germà i orella de germà, sota els colzes, sota les aixelles i, esclar, les faldes de tothom menys del conductor. Vam haver de renunciar al periquito, que va emigrar a casa la besàvia dels nens i allà s’ha quedat (oh,quina llàstima),i als peixos(també van emigrar a casa la besàvia però no van superar el primer estiu).Però ara que el petit ja no cap dins el llit de viatge ni que dormi en forma de W, ens hem pogut endur una bici plegable i el robot de cuina.

Juguesques

El dia que carreguem el cotxe l’espectacle congrega mig barri. Els clients del bar de la cantonada es dediquen a creuar juguesques sobre si aquella quantitat descomunal de paquets hi cabrà o no; quantes sortides falses arribarem a fer; què ens deixarem al rebedor de casa, si el nino recosit com un Frankenstein amb què dorm el mitjà, l’espasa làser del petit, la samarreta signada per tots els amics de la gran, el manual del Photoshop (cada any una versió diferent) del pare de les criatures o els meus esmalts d’ungles (cada any em proposo aprendre a pintar-me-les sense sortir de la ratlla). Quan per fi toquem el dos el veïnat aplaudeix, alliberat i feliç. No els culpo.

Una metàfora de la nostra vida

Arribem al port. A aquestes altures ja no ens equivoquem de cua. Saludem alguna amistat per molt que faci veure que no ens veu. Ens mengem dues hores abans els entrepans del sopar (el trajecte es fa de nit) i pugem el cotxe a la bodega del vaixell. El moment d’endinsar-nos en la balena mecànica és emocionant. Notar com el nivell del mar puja a causa del nostre excés d’equipatge i, malgrat tot, surar. Tota una metàfora de la nostra vida. Un cop dins tot és més senzill. Ara ja som uns experts i sabem que la discoteca només serveix per sobrevoltar-los. Però continuen les discussions sobre qui obre primer la porta de la cabina, qui dorm a la llitera de dalt i qui s’ha oblidat de ruixar-se els peus amb desodorant. I l’endemà, quan arribem a port, em meravello de nou de la meva sort. Ningú no s’ha assabentat que tornem a ser aquí. Podem desembarcar feliços i lliures. Per ara.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 30 de juliol de 2011.